Gràcies. Comptant amb elles i amb tot, només vull que donar-les. És una d´eixes accepcions llatines que mai es perdrà, perquè afortunadament sempre queda un què -o un qui- per que reconèixer l´agraïment. Un acte d´afalagament primordial i profitós, per a qui ho rep i per a qui ho oferix. Brollen de ben dins, i no tan sols ara que estic apunt de contar una primavera més. «La idea no és viure per a sempre, la idea és crear algo que sí que ho faça», versava Andy Warhol. Comencí a tindre conciència -que no consciència- de la família i els amics quan -precisament- ma mare tenia l´edat que tinc jo ara. Després, mamprendria a escriure i a somiar amb que a algú li serviria llegir-me. Tracte d´aprofitar l´oportunitat ací i ara, també amb el cor i la veu. Crear és creure.
En maig celebre molt i molt junt. A més, com brisa d´aire fresc, venen regals abans d´hora. Com «El arte de cuidar tu niño interior», el llibre de Thick Nhat Hanh. Un toc per reiniciar-se i abraçar l´ansietat i la por. Quant de patiment ve del sentiment irreal de separació! Però «somos nuestros antepasados, somos nuestros hijos». Sí, l´energia de l´hàbit -que no fa al monge- ens nuga a l´heretat. Si més no, amb atenció, els defectes gesten bones transformacions. Aleshores sona «Thank You» d´Alanis Morissette -de la meua època d´institut, per cert-: «Gràcies terror, desil·lusió, silenci». Al vídeo, ix com vingué al món. Com tu i com jo. Nua.
Si ens recordàrem de les mares que ens han parit a tots honrant-les amb paritat, com diu la cantant canadenca ni la mort ens detindria. Ens faríem un favor i ens (auto)respectaríem més. Com no estimar a ma mare i a la mare que n´hi ha en mi? I a la mare de la mare de totes les mares que ha contribuït a que tots els pares i fills estiguem ací. Perquè tots ho som, creacions i creatius de la vida, extensions d´una intel·ligència que renaix quan valora i cuida les pròpies capacitats. Estem equivocats quan diguem que venim i ens n´anem assoles.
Tornaré a disfrutar d´una tortà amb un fum de ciris que un angelet voldrà ajudar-me a bufar. Agraïsc tant el que tinc com el que suposadament no tinc, perquè em recorda la llei de la relativitat: del patrimoni, de la pàtria potestat i de l´ànsia viva. Val a dir que este himne d´Alanis que sent meu, hui és teu si el vols, per descomptat. De totes totes... gràcies. De veritat.
