Fa un cert temps, i gràcies a l´amic Guillem Gilabert, arribà a les meues mans l´Autobiografia curiosa i diversa del vicari Joan Antoni, a cura de Josep Buigues Colomer, i publicada el 2016 per Edicions del Bullent i amb la col·laboració de l'Ajuntament del Poble Nou de Benitatxell. El volum recull, a més del pròleg del curador, l'edició d'un mecanoscrit que porta per títol Autobiografia de D. Juan Antonio Bolufer Devesa, presbítero, escrita por él mismo, en el que se contiene variedad de cosas muy interesantes y curiosas; y se enterará quien tuviere la paciencia y el gusto de leerlas. El text, escrit en els últims anys de la vida de Joan A. Bolufer Devesa (1890-1974) conté, en definitiva, una sèrie de records i d'anècdotes -algunes molt sucoses- sobre la vida en els pobles valencians on va viure l'autor -de la Marina i, també, de la Ribera, atés que va ser capellà a Tous, resident a Alberic, i, encara, d'altres indrets de la nostra geografia.
Evidentment -com ja assenyala Buigues-, no anem a trobar en aquell escrit cap voluntat literària ni interessos estètics en el treball d'«escriptor»; però, no és menys cert que la prosa bàsica i de vegades descurada de l'autor, es fa de llegir. Al meu parer, el que li manca de cura literària, ho supleix quasi sempre amb la sensació d' «intimitat» que ens provoquen les seues confessions, que són descarnades en alguns casos, quan allò que refereix no li agradà o li va causar malestar. I no són, precisament, els episodis de la Guerra del 36-39 els que li'l provoquen -conserva una memòria més o menys «agradable» d'aquell temps, segurament perquè era jove i el presenta com un període d'aventures ne la seua vida- i, en canvi, es mostra més hostil, per exemple, en recordar anècdotes ubicades a Tous -pels habitants del qual no sembla sentir cap simpatia.
El text de Bolufer, amb tot, és una font ben interessant per veure com es vivia a les terres valencianes des de les primeres dècades del XX fins a la postguerra avançada, atés que el capellà sol recordar més anècdotes de la infantesa i la joventut que no dels seus darrers anys -els 60. Les memòries de Bolufer són un enfilall d'estampes que l'autor rescatava del seu passat: de la família, dels amics, dels coneguts, dels enemics i, fins i tot, de la visita de Franco a Xàbia, amb l'Azor, que queda eclipsada més pels seus problemes personals que no per la figura del dictador. La veu del passat, en estat pur. Sense pretensions.
