Avancen les notícies setmanals d´Europa, atrapades entre grandeses i misèries. Grandesa, la de la memòria secular del dia de la Victòria en l´anomenada Segona Guerra Mundial -el 8 de maig del 1945 a l´Occident i els Estats Units, i el 9 a l´Orient i la Unió Soviètica-, contra el nazisme, el feixisme i altres odis. I grandesa a escala, la vitalitat electoral actual: la setmana s´havia saludat amb la victòria de les Eleccions presidencials a França, contra les herències ideològiques del nazisme, el feixisme i altres odis, etc...
Però la trompeteria justa i tranquil·litzadora, vista des d´ací, no silencia la memòria de passades derrotes: en la pràctica, només els nostres avis o pares -Espanya, vaja- havien quedat aquell dia davall d´una continuació del nazisme i el feixisme: el franquisme. I pareix ser que, després d´una escaramussa d´ahir en el Parlament, el cadàver de Franco continuarà gaudint de l´oprobi santificat del Valle de los Caídos, al costat dels cadàvers empresonats de milers de joves generosos, que moriren per a impedir els crims que el franquisme aplicà des del primer dia d´actuació, per exemple, bombardejant Gernika i dotzenes de poblacions.
I la meteòrica consolació electoral de França, se suma amb Holanda a l´evitació de sorts pitjors passades o anunciades, procedents de l´extrema dreta i de certa extrema esquerra. O vés a saber... Però no distrau dels dols de la vida diària: potser l´alegria europea de París era escoltada en algun aparell de ràdio que naufragà amb la pastera que unes hores després repoblava el Mediterrani amb unes dotzenes més de cadàvers -africans que a París, potser, pensaven d´arribar. I vés a saber si, ara mateix, la setmana valenciana -sense haver protestat quasi ningú- no estarà atrapada entre la memòria i l´actualitat, exactament com sempre: patint a escala amenaçadora les conseqüències d´alguns sainets polítics en curs a Madrid i el País Basc, i dels robatoris i altres sinònims econòmics, jurídics, ferroviaris o futbolístics en curs, que amenacen el tedi de les converses, la sort del treball i fins i tot la voluntat vitalista, i distrauen de l´únic objectiu col·lectiu que sembla a l´abast del país durant la setmana: l´espera de la florida de les roselles i els cirerers.
