L´any 2004, a l´exposició Escriptors valencians de l´Edat moderna, organitzada per l´AVL, ja destacàvem la importància de l´obra de Bertomeu Cucala, amb sengles aportacions de Rafael Fresquet i Fayos dedicades a la versió original -publicada a València el 1524- i a la traducció castellana del Baculus Clericalis, un escrit adreçat especialment als clergues confessors -i també als qui es confessaven-, que va ser un èxit editorial al segle XVI i que va conéixer diferents edicions a València i a Barcelona en la llengua del país i, encara, una desena d´estampacions més, en castellà en llocs com Saragossa, Alcalá de Henares o València i Barcelona, també.
Ara fa poc, el Servei de Publicacions de la Diputació de Castelló -atés que a Bertomeu Cucala, de qui no se sap pràcticament res més, se´l fa natural de Sant Mateu- ha recuperat el text del Baculus... i l´ha publicat, editat a cura de Tomàs Martínez Romero i Manel Sifre Gómez, en un volum que porta per títol El Baculus clericalis de Bartomeu Cucala. un tractat de confessió del segle XVI (Castelló, 2016). L´edició, pulcra pel que fa a la transcripció i l´anotació de variants, ens permet llegir sense entrebancs el text que va ser tan valorat al Cinc-cents i que degué ser un manual per als confessors i per als pecadors que tenien la possibilitat de llegir i que, com afirmen Martínez i Sifre, al seu brevíssim estudi introductori, «podien utilitzar-lo com una mena de guia a l´hora de planificar la seua pròpia confessió davant el capellà».
L´opuscle, com també destaquen els editors, no és un exemple aïllat, sinó que s´inscriu perfectament en una tradició doble -a Barcelona i a València, però també a Castella- i, pel que fa a les terres valencianes, fa part d´una genealogia que es remuntaria al Tractat apellat Confesionari -atribuït erròniament a Eiximenis-, continuaria amb l´»Espill de bé viure i de bé confessar» -publicat el 1515- i s´allargaria fins al Confessionari de Lluís Sabater (1555), la Doctrina confessional (1556), del xativí Tomàs del Real, o l´Espill de ben viure (1559), de Jaume Montanyés, entre d´altres, que configuren el corpus de textos d´aquesta mena que, en la llengua pròpia del regne de València, es varen multiplicar durant el segle XVI i són una mostra més de la voluntat d´una part del clergat valencià d´aquells anys per fer arribar al doctrina i les pràctiques religioses als devots en la seua pròpia llengua.
