Què fàcil és ser zen quan l´ànim descansa tranquil! Quan passeja per la gespa, pels banys forestals, campanars solitaris i conjunts vivencials de només uns pocs habitants. Agarrar al vol el concert de les oronetes, engrunsar el somriure entre dents de lleó, bufar-li al sol que -per fi- s´ha desintregrat la inquietud, que ja res fa mal ni trau les anguiles del cabàs, mentres se senten a les vaques remuuugar. En la bambolla rural ningú no es posa verd, perquè ja està prou maragda la vall. L´esplanada expandix la vista i els pics de la serra no s´afanyen en demanar, ni companyia ni públic, allà dalt. Si més no, n´hi ha qui l´enfila fent un exercici propici per a no esclatar.
«Les muntanyes reviuen amb el so de la música...». És tan tendra la versió del clàssic de Julie Andrews que fa Ewan McGregor en «Moulin Rouge»! Interpreta a Christian, un artista aspirant a escriptor que creu en l´amor i la llibertat per damunt de tot. Pensa que anant-se´n a París aconseguirà més fàcilment la inspiració, i el que acaba trobant és a sí mateix en relació a altres. Cada dia més, per cert, mirar la vida a través de l´arc iris és imprescindible quan parlem d´una integració que ja no és tan utòpica. «Serra, serra, serrador. Que ton pare és llaurador...». Una cançoneta infantil que acaba en cosquerelles és un bonic despertar, veritat? El repte maratonià és mantindre l´alegria quan ja no som tan xicotets i fa segles que estem alçats. Si el camp és només d´escapada, acabarem agarrant mosques si no acceptem que no és on estiguem -sinó com estem i som- el que fa que una puça feta cavall siga només això: un menudall.
Per molt bucòlic que siga el pícnic vora el riu admirant núvols de cotó, en algun moment farem el sambori en el camí pedregós i abonat -sovint, per bestioles que són més bitxos que els pobres animals-. És humà, contradir-se. No es pot fugir sense tindre on tornar. Recorde una classe de ioga - de meditació profunda i llum tènue- en la que anà literalment tot per l´aire per culpa d´un borinot que passava per allí. Encara no discorrent-ho massa, hi ha a l´abast una fotracà d´avantatges de l´A a la Z. Hi ha un carrer de La Il·lusió a València. A At(zen)eta no he anat mai, però segur que m´abellirà repetir. S´agraïx també poder tocar peu en la saó de la terra, de quan en quan. Els costums porten gossera, així que posats a estar torrats que siga per la calor... i no per soneguera.
