Fa uns dies vaig llegir en aquest diari que, en una nota de premsa del PP, donada per l'agència Europa Press, la seua presidenta partidària, Isabel Bonig, havia demanat l'empara del Ministre d'Educació: se sentia desemparada davant del «ninguneo» al que la sotmetia el govern valencià i, en especial, el conseller Vicent Marzà, com a representatnt d'un «partido radical como Compromís», al que acusava d'adoctrinament per "imponer un único modelo de pensamiento en las aulas", per «perpetrar un ataque a las libertades sin precedentes en la historia» i per «actuar a imagen y semejanza de Cataluña» en el model lingüístic i amb «la imposición del valenciano a familias y funcionarios y con la defensa de los Països Catalans». La meua reacció davant aquesta fraseologia pamfletària fou la d'una exuberant rialla. Perquè es necessita tindre barra per a expressar-se de manera tan radicalment exagerada. Perquè el seu llenguatge, de moderat o de trellat, no en tenia gens ni miqueta, com se sol dir en bon valencià.
Faça-s'ho mirar, senyora presidenta Bonig. I si no vol que un semiòtic o un psiquiatra li analitze el llenguatge, no diga tantes falsedats o «barberitats». I conste que puc arribar a entendre que una política de províncies que intenta guanyar popularitat vulga enfrontar-se dialècticament a Compromís acusant la coalició valencianista de radicalisme totalitari, però li puc assegurar que s'ha equivocat, com «la paloma» de Rafael Alberti. Que el que fa el conseller Marzà és intentar que es respecte i cumplisca el que hi ha escrit a l'Estatut valencià, cosa que els seus partidaris pepers no han fet durant els anys de lladronici amb que ens han desgovernat als valencians. I «a las pruebas me remito», com se sol dir en castellà.
Però, en fi, com estic de bon humor, i sóc una persona raonable, no li soltaré tota la sèrie d'improperis que se'm passen pel cap, i li recomanaré només que seguesca igual perquè el seu pamfletarisme populatxer el trobe tan grotesc que em diverteix molt. Sap per quina raó? Perquè la radical i intransigent és vosté, dient el que diu. I li afegiré també que, qui açò escriu, a causa de les servituds de l'edat, l'única «doctrina» que li van donar de xiquet era la del «nacional-catolicismo», una doctrina obligada tant per a prendre la primera comunió com per a contraure matrimoni, que havies de fer uns «cursillos de cristandad». Així que no vaja vosté acusant els altres de doctrinaris.
