Em reafirme: ja no em deprimixen els dilluns. Quan vullga girar-me serà divendres i la faena mourà. Bo, sincerament, sovint mamprenc el quefer setmanari una miqueta de cap a caiguda; però no em dura massa, el baixó. No perquè tinga una traça en pujar-me l´ànim que siga massa per a la carabassa -continue aprenent sobre la marxa, com qualsevol-, sinó perquè l´exprés circumstancial em transporta, irremeediablement, a la següent parada. A vegades crec que controle el viatge, moltes altres improvise. Encara que no saber en quin vagó estic ni cap on vaig, procure anar a ulls clucs amb el que intuïsc abans de que el que es dóna per sentat òbriga la tendència a divagar -entre coses prou pràctiques, però poc substancials-.
«Rodalia, destí... Valéncia Nord». Per deformació professional, en totes bandes em fixe en les locucions. GPS, gasolinera, megafonia de l´estació del tren. En els rodalies, a qui se sent indicant el rumb és a la benvolguda actriu i locutora Xesca Guillen. La seua experimentada i meravellosa veu guià els meus primers passos com a actriu de doblatge. Fàcilment, desconnectem del que sentim o veiem quan és rutinari. Llastimós, però natural.
Durant set dies, en l´entrada de l´estació s´ha assentat una exposició fotogràfica divulgadora del programa educatiu VOOLTEA que -amb l´etiqueta #SomosSalvador- repta a joves de tota Espanya a donar-li la volta al món de pobresa i exclusió en la que viuen milions de de persones. Benvinguda cridada d´atenció! Se m´ha quedat, ben adins de la retina, un mural.
«Un no valora els abraços de la vida fins que la mort arriba i et dóna un bes». Es pot, més clar? El món, l´amor, la por. Ací i allà, el temps va amb els seus fets que -a voltes- ens passen per damunt i ens arrosseguen. Perduts. I no estar més presents sense aprendre a colps? Una massacre, Ariana Grande, un concert, Manchester. D´allí també són la banda Oasis, que canten en Some might say: «Alguns podrien dir que el raig de sol li seguix al tro. Vés i digues-li-ho a l´home que no pot brillar. Algú diu que trobarem un dia més brillant».
Una de les més grans i energètiques vies de comunicació social que hi ha -la música- seguix dirigint la possibilitat de connectar amb la millor versió de qui som. Ens sentim acompanyats per coneguts o desconeguts, lo important és sentir-ho. «Si existix algun tipus de màgia en este món, ha de ser en l´intent de comprendre algú, compartint algo» (Antes del amanecer). Ding, dong, ding. Au cacau, que el tren ve... i no espera.
