Hi ha escenes que es repetixen actualment entre els futbolistes professionals mediàtics, per exemple: Sergio Ramos i Marcelo es donen un petó a les galtes quan un dels dos és substituït en un partit que van guanyant. ¿quin és l´origen i la causa d´eixe gest? Les mostres d´intimitat així es reservaven, fa cosa de pocs anys, a contextos familiars o molt, molt protocolaris. Però la xicalla d´avui , a més de tenir com a model de comportament el bes a la galta en la celebració del gol, ja va sabent de l´eficàcia de la imatge. No sols vol emular els seus nous herois sinò que en mimetitza el look. És el glamour dels cabells pintats i tatuatges en cossos depilats exhibits camí dels vestidors. A l´hora d´establir qui marca la pauta no hi ha dubte que és l´equip que aconseguí fitxar el camaleònic David Beckham, xicon irrepetible que servix tant per a pendre una birra amb els amics proletaris com el te amb la reina. Ell, messiànic, inicià un camí, ajudat pel projecte d´un visionari de destí en allò universal, que ja no té marxa enrere; pràcticament tots els equips s´hi afegiran, o moriran en l´intent, el resultat més probable.
En els ara evocats vuitantes (la meua joventut) ens resulta pràcticament impossible, un sacrilegi seria, imaginar l´escena inicial amb, per exemple, Migueli i Calderé, Arteche i Balbino, Lotina i el Tato Abadia o Mesa i Redondo. I ni se´ns passa pel cap, en el portentós equip guanyador de recopes, que Castellano i Carrete regalaren als aficionats tanta complicitat manifesta; ni el rull Subirats, amb l´aire d´Starsky o Peco del terreny, s´ho haguera plantejat. Encara no eren conscients, ni de lluny, de la importància de l´apariència ni de les monades del màrketing, incloent les estridents besades a l´escut. Normal: l´educació encara no ajudava, ni funcionaven les aules multimèdia, referent de qualitat d´un centre, ni existien els atractius power points, que supediten progressivament el valor de la paraula i de la imaginació. Si em pose hegelià puc veure el costat positiu de tota evolució, però no deixe d´enyorar a jugadors com el Mágico González i Carmelo, que sense ser galàctics, ni de cossos atlètics, eren l´essència del futbol: jugadors de trascendència limitada a la seua afició, naturals i sense edulcorar. A tots ells, un carinyós record.
