Levante-EMV

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Memòries de Fernande

No eren rics, però tenien criats i gastaven fums. La seua família era una quimera, perquè son pare no era son pare i sa mare no era sa mare. Ella els deia oncles, tot i que no ho eren ben bé del tot

Memòries de Fernande

Quan una criatura no és estimada, s´esdevé una catàstrofe en el seu interior. Alguns paren bojos, d´altres volen fer-ho pagar, que algú patisca per ells, i són perillosos. N´hi ha d´altres que ixen atemorits i que se sobresalten quan esbufega un gat qualsevol. Però alguns, molt poquets, ixen forts. Orgullosos i forts.

Fernande era d´aquests darrers. De fet, aquest nom, Fernande, se l´havia inventat, quan va fugir d´aquell horror. Es deia Amélie Lang i, de menuda, era lletja com un pecat, i alta i prima com un fardatxo. El pitjor eren els cabells: tan arrissats, tan abundants, i que no hi havia manera de dominar-los, ni d´estirar-los ni, amb prou feines, de pentinar-los.

A Fernande no sols no la volien, sinó que la menyspreaven. Per lletja. I a sobre l´envejaven, per llesta.

Diguen el que diguen els igualitaristes, que no són més que uns somiatruites carregats d´utopies, som ben diferents. I el que és pitjor és que la diferència recau en els pares que t´han parit. Si t´han parit ben amunt de l´escala social, et diuen senyoreta, i si es fixen en els teus cabells rinxolats i rebels, et diuen que tens uns cabells molt singulars, i que això et dóna molta personalitat.

De fet, la seua era una família burgesa. No eren rics, això no, però tenien criats i gastaven fums. La seua família era una quimera, perquè son pare no era son pare i sa mare no era sa mare. Ella els deia oncles, tot i que no ho eren ben bé del tot. El cas és que sa mare era soltera quan la va tenir; com que no se´n va poder desfer, segurament per covardia -una dona s´hi juga la vida, en aquestes coses-, no per convicció, la va tenir d´amagat. I no tenia remei, perquè el pare de la criatura era casat. S´ho van discutir, i hi va haver plors. Remordiments. Insults i totes les formes de degradació que fa una parella quan no troba eixida, com les bèsties de corral quan es cala foc. La por embogeix la gent.

El seu pare biològic li va dir, a la terroritzada partera, tu tens la criatura i de la resta me n´encarregue jo. A més, sé qui et pot atendre, i després col·locarem el nadó al camp, amb una dida que pagaré jo. Tanmateix, poc després una germanastra de la mare es va casar i va acceptar la criatura. Es va casar amb un bon home. Tenia per ofici la confecció de complements de moda -flors, fulles, plomes...-, tenia taller propi i empleats de diferents rangs. Es guanyava bé la vida. Havien tingut una xiqueta, Margueritte, nascuda quan Fernande tenia més de dos anys, quasi tres.

La tieta era una bruixa, com treta d´una novel·la de Charles Dickens, l´escriptor anglés que feia furor; li deia tieta perquè així li ho havien ordenat. Davant dels coneguts era filla legítima d´una cosina llunyana que havia mort, però tot sovint es desemmascarava ella mateixa i deia que el pecat l´arrosseguen els fills, com aquesta criatura que només tinc per caritat. Després el seu marit la renyava, però no tenia caràcter, el pobre home. El seu origen, doncs, com va aprendre abans i tot que a parlar, era vergonyós, i la seua existència, fruit del pecat i la lascívia -Fernande va estar molt de temps indagant què volia dir lascívia-, i, com a tal, només el sabien ells i els pares. Però la tieta ho va escampar a dalt i a baix, perquè li va fer molt poca gràcia criar una borda. No la va estimar mai, ni en va sentir compassió, ni va tenir un sol gest d´afecte. Fernande tampoc no la va estimar mai.

Amélie, doncs, va créixer sense amor. Era ben conscient, des de la més tendra infància, de la situació secundària que ocupava en el si d´aquella família de classe mitjana. Per agreujar el seu estatus, hi havia Margueritte, la filla del matrimoni, que era ostentosament mimada per sa mare. Menjar-se-la a besades, tot i ser una pràctica no gens aristocràtica, era una mena de revenja permanent contra la càrrega d´una borda que s´havia infiltrat a la casa, per ser, el germanastre, un home important que a més pagava molt bé el seu manteniment.

La cosina, però, solia comportar-se amb moderació. No en feia befa si no era per complaure sa mare, perquè, tot el contrari del que aquesta hauria volgut, en secret admirava el coratge d´aquella xiqueta que suportava, aparentment sense immutar-se, tota la infàmia dels seus orígens del matí a la nit.

Tanmateix, no és cert que Amélie fóra indiferent al menyspreu. Tota la seua infància la recorda com un rosari d´amargors, de llàgrimes ocultes i de soledat. I encara pitjor: que fóra una xica lletgeta, amb aquella espantosa cabellera rinxolada «com els salvatges», una expressió que havia de sentir cada vegada que la pentinaven sense compassió i li feien estirades i estrebades que la cosina no hauria aguantat, doncs que fóra fosqueta i camaprima, no complaïa la mestressa. La menyspreava pels seus orígens i pel seu físic. De cap de les dues coses en tenia ella cap responsabilitat ni cap control.

Vist en la distància, Fernande creu que hi havia una mena de compensació, d´equilibri universal, car era molt més llesta que la cosina. Això devia mortificar molt aquella espantosa bruixa, que sí, l´alimentava -tot i que sempre li tocava el pitjor tros de qualsevol menjar-, sí, la vestia, però amb vestits que altres desdenyaven i que es recosien per a ella. La lletjor dels seus vestits era més mortificant que la pròpia lletjor; era com dir al món no vals res, això que porte és tot el que tinc dret a portar.

Amélie va trobar, com sol passar en les criatures solitàries, consols diversos. El que li era més imprescindible era el tacte amb una altra pell, i, com que això no era possible -el seu oncle, malgrat ser un home bondadós, mai no hauria gosat acariciar-la ni tan sols fer-li un pessiguet a la galta, per no disgustar la seua dona-, mentre altres criatures s´inventen amics invisibles, ella es va doblar en dues persones, i es parlava (mussitant sota els llençols i en silenci absolut si hi havia algú amb ella), i una era la seua mare bondadosa que li acariciava els cabells i li deia, però, Amélie, si tens una cabellera esplèndida que moltes t´envejarien, i no els quatre pèls en guerrilla que tenen la majoria de les xiquetes de l´escola! Era la que li pessigava les galtes o li feia un petit batecul quan aprovava alguns dels seus fets i deia: «Ben fet, bonica!».

La mà dreta premia l´espatla esquerra per donar-li ànims, quan havia d´acarar algun terrabastall domèstic, i tot sovint rebia besades a les mans i als braços que provenien, és clar, de la seua pròpia boca. Aquesta mare que sempre era amb ella era la que li il·luminava amb algun somriure la cara morena, de pòmuls alts i llavis carnosos -«sembla una negra, aquesta, com els salvatges!», sentia a dir en un xiuxiueig que estava fet a posta perquè ella ho sentira; és a dir, la doble comèdia de dir el que vols que senta un altre però d´una manera que semble que no vols que ho senta. Camàndules com aquesta eren diàries.

Val a dir que Amélie tenia un caràcter fort, que no era una xiqueta resignada ni dòcil i que havia plantat cara a les enrabiades de la tieta i li havia replicat molt sovint paraules de retret. Els càstigs, doncs, eren continus.

Compartir el artículo

stats