Hi ha dies que voldria ser un caragol: Amagar-me dins la closca i aïllar-me del món fins que el mal temps escampe. Perquè fa mal temps i vivim mals temps en aquest món redó que és la casa de tots. Perquè la bogeria està instal·lada a massa llocs i en massa cervells. És la bogeria que dissabte a la nit va colpejar Londres en forma d´atemptat terrorista islamista contra els vianants. De la mateixa manera que ho va fer a Manchester o Brusel·les o París i continua fent-ho a Iraq, Afganistà, Egipte, Nigèria, Pakistà i tants altres espais de l´Orient pròxim i no tan pròxim. Diuen les xifres que en 15 anys s´han produït uns 70.000 atemptats de signe islamista, on han mort al voltant de 200.000 persones. Els que no han mort però han quedat ferits en els cossos i en les ànimes no es poden comptar. Atemptats que només obeeixen a la lògica del terror. I tan irracionals que fan que ens envolte la sensació d´impotència extrema. Per això voldria ser caragol. I hi ha a banda la guerra de Síria, que no saps ni a qui ni què defensa. Amb atemptats de diversos signes que mai saps per a què aprofiten. Que mai saps a qui fan guanyar perquè la sensació és que no guanya ningú, que tot és com una serp que gira sobre ella mateixa i va pegant cuetades que no condueixen enlloc. I hi ha víctimes i més víctimes: ulls que ploren i ulls que no poden plorar. I criatures que creixen entre la desolació i la por. Quin tipus de persones adultes esdevindran eixes criatures? Allí i en altres llocs, perquè alhora que disminueixen els enfrontaments bèl·lics directes entre estats -si exceptuem el palestí-israelià que s´eternitza-, augmenten les guerres produïdes dins d´un estat per interferències de tercers. I tens la sensació que en tot això l´únic guanyador és el negoci de les armes. Perquè el del petroli, que ho ha sigut durant molt de temps, sembla ser que ja no ho és tant. I els perdedors, sempre els mateixos, la immensa majoria de la gent. Per això, perquè m´hi sent impotent, jo voldria ser un caragol i no saber-me´n de res. I de retruc tenim el conflicte dramàtic dels «no refugiats», perquè refugiats no ho són que ningú no els acull. El conflicte que ha convertit el nostre Mediterrani, mar de cultures, en mar de morts. El conflicte sense solucionar que ens mostra on arriba l´egoisme, la passivitat, la manca de raó i la poca intel·ligència dels qui hi haurien d´aportar les solucions.
I només sentint-me caragol puc amagar la meua impotència i la meua ràbia. Impotència també perquè un nombre gran d´americans han posat com mandatari una persona boja, irresponsable, dolenta que amb polítiques antihumanes i temeràries, la darrera la referida al canvi climàtic, ens posa en perill a tots els qui habitem aquest món redó. Enteneu per què hi ha dies que voldria ser un caragol?
