George era mig orfe. Però només mig. Per molt malament que arribaren posar-se les coses -i sovint es posaven molt malament-, George s'aferrava a aquella meitat. Tots els orfes eren pobres, ànimes en pena que arribaven d'un lloc especial: l'orfenat. George i Elsie encara tenien sa mare. El seu pare havia mort feia tant de temps que George quasi no podia recordar-lo. Hi havia fotografies damunt del piano d'un home que semblava agradable, amb una barba ben retallada i un divertit bigot, però George era tan menut quan el pare va morir que tot el que podia recordar eren unes botes brillants i un abric fosc; no la cara que hi devia haver dalt, ni tampoc la barba.
Elsie, que era major, sí que el recordava, però no li agradava parlar del pare, i la mare encara plorava algunes vegades quan se'n feia menció.
Per això George havia aprés a evitar el tema. Elsie havia estudiat música, i somiava entrar un dia en l'Acadèmia Reial, però aleshores no tenien prou diners i s'havia de guanyar la vida: ensenyava música en una escola de xiques.
-Sóc una mala mestra -va dir, furiosa-, però no importa. Un bon mestre estaria desaprofitat amb aquelles petites bèsties ineptes.
-No totes deuen ser ineptes, no? -va dir George. Ell només coneixia l'escola gràcies als llibres i al Periòdic dels Xics, i pensava que devia ser un lloc sempre emocionant.
-Oh, ja ho crec que sí! -el tallà Elsie-. Ineptes i estúpides. Només van a La Masia perquè cap altre lloc les acceptaria. I cap altre lloc em contractaria a mi per ensenyar.
A George li donava classe el sacerdot. Elsie va rebutjar ensenyar-lo, i George n'estava agraït.
En realitat, Elsie no volia treballar. Trobava a faltar els concerts i les vesprades al teatre, els balls i les festes, els passejos en barca i les partides de tenis sobre herba que havia imaginat que gaudiria quan fóra gran. Aquells desitjos van desaparéixer en morir el pare. George ni tan sols havia tingut mai l'oportunitat d'imaginar res. És clar que tampoc esperava que les coses canviarien.
Elsie estava a casa quan la carta va arribar. Era algun escrit oficial dins d'un sobre llarg, i el carter havia hagut de trucar a la porta perquè era massa gran per a introduir-lo a la bústia i massa dur per a doblegar-lo. George li'l va portar a la mare a la taula on es desdejunaven, i es va quedar per veure com l'obria.
La mare va mirar el sobre atentament per davant i per darrere, massa nerviosa per a obrir-lo. Havia rebut abans cartes com aquella, dels advocats, i mai havien dut bones notícies.
Al final, Elsie s'acostà a la taula i la va prendre amb cura de les mans tremoloses de la mare.
-Deixa'm a mi -va dir amb valentia, i va clavar l'obricartes sota la solapa. Aleshores, amb el mateix atreviment i impaciència amb què ho feia tot, va traure el paper doblegat que hi havia a dins, el va desplegar i el començà a llegir en silenci. Si contenia males notícies volia saber-ho de seguida.
George i la mare la contemplaven agafats de la mà. Elsie anava obrint els ulls més i més, amb la boca oberta, el rostre ara pàl·lid ara enrogit.
-Què és? -va dir la mare desesperada-. Què passa?
Elsie no podia parlar. Va passar la carta a l'altra banda de la taula i George, llegint per damunt dels muscles de la mare, s'assabentà del que ocorria.
La carta provenia d'un bufet d'advocats: Garbutt, Garbutt, Garbutt i Troon. Li escrivien per dir-li que, lamentablement, el general de brigada, Sir Gervase Bassett-Milne, Bart., havia mort a Jamaica feia sis mesos, i que la mare era una de les seues hereves i beneficiàries. El senyor Garbutt -un dels senyors Garbutt- confiava poder mantenir una reunió amb ella tan prompte com li fóra possible.
-Què és una hereva i beneficiària? -volgué saber George.
-Significa que ens han deixat alguna cosa en herència -digué Elsie-. El pare devia ser-ne l'hereu. Supose que, ara que és mort, la mare és la beneficiària. Bé, «una de les hereves i beneficiàries », diu la carta. Segur que n'hi deu haver dotzenes i que ens toquen quatre cèntims i un llit d'aquells enormes de ferro forjat.
-Sir Gervase Bassett-Milne Bart?
-Vol dir Baronet -contestà la mare.
-És un aristòcrata?
Qui anava a pensar que ells tindrien un aristòcrata en la família.
-Més o menys -replicà Elsie-, però no un dels bons. Res comparat a un comte o a un marqués.
George havia llegit no feia massa un llibre titulat El petit aristòcrata, en el qual un xiquet americà, orfe de pare, descobria que seria comte quan es fera major. És això el que li succeïria a ell?
-Ni parlar-ne! -exclamà Elsie-. Nosaltres segurament serem cosins prims, de cinquena generació com a mínim. Siga com siga, ells són Bassett-Milne. Nosaltres només Bassett.
La mare va anar a Londres dos dies després per reunir-se amb els senyors Garbutt i Troon. Va agafar l'autobús per anar a l'estació, però tornà en un carruatge i amb una caixa de galetes per al te.
-Ostres! -exclamà Elsie, escodrinyant a través de les cortines-. Ací s'acaba la nostra herència. L'ha malgastada tota en dolços de rics.
Però aquesta vegada Elsie s'equivocava. Sir Gervase havia sigut un besoncle del pare a qui havia perdut la pista feia molt de temps. Aquest parent llunyà se les havia arreglades per a barallar-se amb tots i cadascun dels membres de la seua família excepte amb el pare i l'avi, els quals havien mort abans que Sir Gervase tinguera ganes de barallar-se amb ells. A poc a poc, li havia dit el senyor Garbutt a la mare, Sir Gervase havia esborrat els noms dels seus familiars, un rere l'altre, del seu testament, fins que només en van quedar tres o quatre. Un d'ells era el pare.
-Però com pot heretar res si està mort? -preguntà George.
-Nosaltres som els seus hereus i beneficiaris -respongué la mare-. Ens correspon la seua part perquè ell m'ho va llegar tot a mi.
Els tres pensaren alhora que realment els havia llegat ben poca cosa.
-I què passa amb el títol? -preguntà Elsie-. No em digues que el nostre Georgiet es convertirà en Sir George, el noranta-cinqué baronet.
No m'ho puc creure!
-No sigues vulgar -digué la mare-. Estic segura que a les teues alumnes no els parles així.
-No davant seu -replicà Elsie.
-Sir Gervase no podia escollir a qui anava a parar el títol. Li correspon al seu nét, Sir Gilbert Bassett-Milne. Ell és el vuité baronet, Elsie.
-I ha heretat també diners Sir Gilbert, o és un dels que estaven barallats? -s'interessà Elsie.
-Això no ho vaig preguntar -va dir la mare-. Hauria estat poc delicat.
-No ho crec -respongué Elsie.
George només podia pensar en una cosa:
-Quants diners ens ha deixat?
La mare va contestar lentament: «Vint mil lliures». I, per una vegada, fins i tot Elsie es va quedar sense paraules.
Aquella vesprada es van asseure en la saleta i parlaren sobre com anaven a canviar les seues vides. De fet, ja havien començat a fer canvis. Elsie havia llançat sense por un munt de carbó a la xemeneia i allò havia bramat de calor, quan sempre deixaven que es consumirà lentament mentre s'hi apinyaven al voltant, tremolant de fred.
