Estem d´enhorabona: tenim vàries figures espanyoles que demostren a nivell mundial que l´esforç és una virtut amb compensació assegurada. Sense anar més lluny, Rafael Nadal torna a assaborir les mels de l´èxit després d´una constant lluita de superació. És segur que les més altes autoritats, educatives també, i tots els mitjans de comunicació ens el posaran com a exemple fins a la sopa. Ara recordem que en el Tour del 92, mentre un altre dels grans, el ciclista Miguel Indurain, era considerat el nostre tòtem (sense ell voler-ho), un anònim del grup, un tal Fernando Quevedo, reivindicava el seu paper de treballador abnegat amb unes paraules inoblidables: «¿héroe Indurain? Héroe yo, que siendo infinitamente peor tengo que correr las mismas etapas». Quedà el cuer d´aquella cursa, però representà a una majoria que lluita diàriament per conservar un treball sense l´alicient d´una graderia que li corege el nom ni d´una mà oberta disposada a augmentar generosament el sou.
El fet que des de l´àmbit educatiu s´apel·le als grans campions com a models de conducta no deixa de ser un perill. ¿No s´abona el camp a la competitivitat i a l´individualisme salvatge promogut no se sap per qui? Els jóvens docents que, amb ganes i preparació òptima, s´involucren en la seua feina rumien segurament aquesta filosofía: ¿toleren als centres educatius, on pul-lula ja algun instruït coach d´empresa (d´on dimonis han sortit aquests?), l´exemple repetit del Michael Jordan passant-se hores i hores assajant triples després de l´entrenament ¡!? ¿ o pensen, donat que tots no seran Jordan, si no és un engany per abonar el camp a l´esforç obsessiu i alienat i a l´acceptació de la feina com una almoina a completa disponibilitat (sense remuneració, clar!) que s´ha d´agrair?
Per a compensar, sospesen la possibilitat d´arriscar-se, en aquest temps de formals directrius, a projectar la visió dels outsiders. Pensen, per exemple, en el voluntàriament repel·lent Ignatius Reilly, el protagonista de La conjura dels necis, que amb la seua extravagant actitud repudia tota una sòlida farsa social. O, ja que parlàvem de tennis, algú els menciona aquell indolent jugador de l´antiga Txecoslovàquia, Miloslav Mecir, que arribant a ser el número 4 del món, i amb unes qualitats extraordinàries, va abandonar aqueix ambient pel més relaxant de la pesca de riu. (Si aquest paio organitza un campus d´estiu, potser m´hi apunte.)
