Levante-EMV

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Calixt III, un papa vell i apassionat

Quan aquell jurista valencià, aparentment gris i burocràtic, va arribar al lloc més alt de la cristiandat, tenia setanta-set anys i una salut bastant precària

El 4 d´abril de 1455, deu dies després de la mort de Nicolau V, es va reunir a Roma un conclave de només quinze cardenals. Com tantes vegades havia passat abans, i passaria després, el càlcul polític i el joc de les aliances eren els factors que finalment decidien l´elecció del nou pontífex. En aquell cas quedaven descartats els cardenals francesos -l´exili d´Avinyó estava massa prop-, i els italians no van poder posar-se d´acord en un candidat comú que no despertara massa recels a Nàpols, a Venècia o a Milà, o entre els Colonna i els Orsini de Roma. El cardenal Alfons de Borja va adoptar des del principi una actitud neutral, amb un càlcul perfectament estudiat, i en només quatre dies de conclave va convèncer els seus companys que el seu nom era el millor dels possibles: no representava cap gran família ni partit, era bon diplomàtic, i a més a més era ja vell, de manera que seria un papa de transició que permetria esperar nous equilibris. No es va equivocar, el vell negociador: el dia 8 d´abril era elegit papa.

Quan aquell jurista valencià, aparentment gris i burocràtic, va arribar al lloc més alt de la cristiandat, tenia setanta-set anys i una salut bastant precària. Però des del primer moment tingué una consciència clara que el seu accés al pontificat no el devia a cap senyor terrenal, ni al seu antic rei, ni a cap poder italià, ni a cap gran llinatge de Roma: a ningú més que a ell mateix, i als designis del seu propi destí. Seria un papa independent, doncs, i des del dia de la seua coronació intentaria mostrar que no li feia por la prepotència dels barons romans, ni les amenaces ni la força. Quan el nou papa prenia possessió a Sant Joan del Laterà, després d´una llarga i fatigosa processó travessant tota la ciutat, esclatà un aldarull violentíssim provocat pels esquadrons armats dels Orsini, els Colonna i altres barons que ocupaven pràcticament la ciutat, i aquell vellet d´aparença fràgil va mostrar una decisió tan implacable -amenaçant fins i tot els Orsini amb l´excomunió immediata i l´expropiació de béns- que la batalla campal s´acabà en pocs minuts. Potser aquell dia va començar també el llarguíssim enfrontament entre els Borja i els Orsini, que havia de durar, alternant odis i paus, fins a la mort del segon papa Borja, prop de cinquanta anys més tard.

Les grans passions del nou papa, que adoptà el nom de Calixt III, eren la independència del poder pontifici i la defensa de la cristiandat contra els turcs. La tercera passió, comuna als grans homes del seu temps, era l´enaltiment del propi llinatge. El rei Alfons el Magnànim es degué quedar bastant sorprès quan comprovà que el seu antic col·laborador i protegit no era el pontífex dòcil i submís que ell havia esperat: la independència política de Calixt III exasperava de tal manera el monarca, que no va dubtar a aliar-se amb els Orsini contra el papa mateix, i fins i tot a protegir un condottiere bandoler, dit el Piccinino, que amenaçava la pau dels dominis papals. Però el gran enfrontament, el conflicte que trencà definitivament la bona relació entre el Magnànim i el seu excanceller, va ser el problema de la successió a la corona de Nàpols: Calixt III es va negar sistemàticament a reconèixer l´infant Ferran o Ferrante, fill natural del rei Alfons, com a hereu confirmat i legítim; de la mateixa manera que es negà repetidament a concedir a Alfons el divorci (de la reina Maria, resident a València i amiga de la família Borja) que aquest li demanava a fi de poder casar-se amb la seua amiga, la bella Lucrezia d´Alagno.

La petita llegenda de la profecia de Vicent Ferrer té una mena de confirmació en el fet que Calixt III, a les poques setmanes d´accedir al pontificat, va promoure un procés rapidíssim de canonització del seu admirat compatriota: un era papa i l´altre era sant, doncs, tal com el predicador havia previst, o com el vell Alfons de Borja contava i potser secretament havia esperat. En qualsevol cas, el destí a què Calixt III es trobava personalment cridat era la guerra i la defensa de la cristiandat contra els turcs. A penes elegit, i abans i tot de ser coronat, va pronunciar una declaració solemne -sembla que en la seua llengua natal-, de la qual van circular milers de còpies, en la qual proclamava: «Promet i jure, encara que haguera de vessar si cal la pròpia sang, que faré en la mesura de les meues forces i amb l´ajut dels venerables germans tot el que serà possible de fer per reconquerir Constantinoble, que ha estat presa i destruïda per l´enemic del Salvador crucificat, el fill del diable, Mahomet, príncep dels turcs, en punició dels pecats dels homes; per deslliurar els cristians que llangueixen en l´esclavatge, per restaurar la verdadera fe i exterminar d´Orient la secta diabòlica de l´infame i pèrfid Mahomet. Si mai t´oblidava, Jerusalem, que la meua mà dreta caiga en l´oblit, i que la llengua se´m paralitze en la boca si no em recorde de tu, Jerusalem, i si tu no fores el principi de la meua alegria». No es va quedar en paraules solemnes: proclamà la Butla de la Croada, convocà els prínceps cristians (que no li van fer massa cas, començant pel rei Alfons mateix), i des de la seua cambra de malalt al Vaticà va enviar cartes, missatges, cardenals legats i predicadors per tal d´organitzar la defensa de Belgrad, directament amenaçada per l´exèrcit otomà.

Fins i tot va vendre joies i accessoris dels tresors pontificis per reunir diners, restaurà -amb l´ajuda de fusters valencians- les drassanes de Roma, i aconseguí armar algunes naus i enviar subsidis a les tropes que es preparaven a Hongria. Les galeres enviades pel papa no van tenir cap èxit rellevant, però el 21 de juliol de 1456 un exèrcit cristià, mal armat, però enfervorit per les prèdiques dels enviats papals, obligava els turcs a alçar el setge de Belgrad: Europa central quedava lliure d´una amenaça que en molt poc de temps hauria pogut arribar a les portes de Praga i de Viena. El vell papa valencià, malalt i sense recursos, havia aconseguit l´èxit d´una empresa que semblava impossible: aturar la irresistible expansió de l´imperi turc per la vall del Danubi. Un èxit tan decisiu, en el seu moment, com poc més d´un segle després va ser la batalla de Lepant: però de Lepant, tothom se´n recorda, i de Belgrad, sembla que -almenys entre nosaltres- no se´n recorda ningú. Tampoc recorda ningú que, per commemorar aquell triomf i renovar cada dia la fe dels cristians, va ser Calixt III qui va instituir una pràctica tan popular com el rés de l´àngelus («l´àngel del Senyor anuncià Maria...») al migdia i a l´hora del capvespre.

Compartir el artículo

stats