No fa l´efecte que el cronista valencià Pere Antoni Beuter (1490-1554), capellà de la ciutat i professor de la Universitat de València, sentís una gran simpatia per l´heroi castellà Rodrigo Díaz de Vivar, el Cid. Segurament, perquè València, la societat de la València que Beuter habitava, sabia que no descendia directament de Tubal -un fantàstic descendent de Noé que hauria vingut a Hispania a fundar ciutats-, ni tampoc de la Roma que volia mostrar-se com la més important del món passat, ni, encara, dels castellans del Cid. Per molt nobles i decoratius que fossen tots aquells avantpassats geogràficament «vinculables» als valencians de l´època de Beuter, ell sabia perfectament que la València contemporània seua -i la nostra- tenia els seus orígens immediats en el temps de la conquesta de Jaume I: els catalans, els aragonesos i algunes altres gents que vingueren a repoblar aquestes terres, i que fundaren i incorporaren el nou regne de València a la Corona d´Aragó, crearen el país on vivia Beuter.
De fet, Beuter dedica un gruixut volum a l´època de la Conquesta i, en canvi, unes poques pàgines al Cid. I, encara, afirma, després de relatar la darrera batalla que venç el Cid, quan aquell cavaller ja era mort: «Eren exits los chrestians aquell dia a la batalla ans de l´alba y axí, vençuda la batalla y robat tot lo camp quant pogueren portar, tingueren temps de anar-se´n fins a Set Aygües, camí de Castella, tornant-se´n allà y desamparant la ciutat. Los moros dels ravals, vent que havien vençut los chrestians y que no tornaven a la ciutat sinó que anaven devés Castella, pensaren que allò devia ser alguna maestria y per ço no gosaren acostar-se a la ciutat. Mas aprés, vent que l´endemà no tornava dengú y dels christians antichs que solien estar de primer en València nengú parexia, arriscaren-se alguns a entrar a la ciutat y trobaren-la buyda, que no y restava ànima viva. Y trobaren scrit en una paret del palau, en aràvic, com lo Cid era mort y que se n´anaven a Castella portant lo cos del Cid allà y acomanaven la ciutat als moros».
Beuter ho diu ben clar: a València no hi quedava ningú: «no y restava ànima viva». Allò era la fi dels pocs cristians mudèjars que segurament encara habitaven a València, en temps del Cid. Després, ningú. Fins que vingueren els nous pobladors, amb el rei en Jaume, i crearen el país on ara habitem nosaltres.
