Antonio Machado afirmava en un poema molt conegut el següent: "la primavera ha venido./ Nadie sabe como ha sido". En realitat una fal·làcia de rima fàcil repetida després per milers de persones. El temps és circular i l´entrada de la primavera es produeix cada any. El renaixement de la natura que suposa la seua irrupció ens el narren fins i tot els clàssics, d´una manera senzilla i magistral. A banda, des de fa més d´un segle els mitjans de comunicació escrits i audiovisuals s´encarreguen de recordar-nos-ho amb titulars explícits i grans detalls. Així comença l´entrada del 23 de març de 2015 que conté el volum Les petjades de l´home invisible, dietari (setembre de 2014- setembre de 2016) de Manel Alonso Català (Quorum Llibres), que recull trossos de la vida de l´autor que contenen reflexions i observacions sobre qüestions existencials, literàries, musicals... També, però sobre els temes de sempre: el pas del temps, la mort, l´amor, la llengua, la història, el paisatge i la seua gent....
Manel Alonso sembla que es troba molt còmode en aquesta literatura dietarística, considerada dins dels gèneres autobiogràfics on un «jo» et conta o et reflexiona amb llibertat sobre totes les coses que l´ocupen i el preocupen. No estem, i es nota, davant el primer dietari de Manel Alonso. De fet n´ha escrit des de l´any 1987. En Llibres de l´Aljamia va publicar-ne tres: Estiu del 1987 (2005), El temps no vol quedar penjat. Dietari dels primers noranta (2008) i A mala hora gos no lladra. Dietari de l´1 de gener de 2001 fins a l´1 d´agost del 2001 (2010). I també es nota que és un bon lector de dietaris entre els quals destaca perquè l´han copsat: El quadern gris, de Josep Pla; Mentre parlem, d´Enric Sòria; L´incert alberg, de Josep Igual, i Dins del camp d´herba, de Ramon Ramon.
Les coses que més s´aprecien en el textos d´Alonso, a banda de la literatura, són la humanitat i la sinceritat. I l´amenitat
obligada d´uns referents compartits tractats des d´un punt de vista que se´t fa cada vegada més simpàtic. Sobretot, en la manera amarga i crua en què de vegades et planteja els temes personals: «L´escriptor, després de la seua petita odissea amb la policia, ha estat requerit per un jutjat d´instrucció, ja que se li han imputat dos delictes. Quan se li va donar la citació, va poder demanar un advocat d´ofici. La literatura no dóna beneficis per a pagar-ne un, de fet el d´escriptor en valencià, és l´únic ofici en el qual es pot arribar a pagar per treballar». De fet, aquest llibre s´ha publicat gràcies a l´aportació d´un bon grapat de «petits» mecenes.
