A les 16´56 del 20 de juliol del 1969, hora d´Herbers -o siga les 10´56 hores de Miami-, va arribar la nau Apol·lo IX a la vora de la Lluna. Des del mòdul d´allunatge, Neil Armstrong baixà unes escaletes, calcigà el Satèl·lit dels enamoradissos i els cursis recalcitrants, i proferí una frase clàssica: That´s one small step for man, one giant leap for mankind. Com enguany, la data ve a caure en dijous, t´ho faig saber, per si ho trobes digne de celebració internacional fent un café després de llegir el diari. O per si l´edat provecta t´incita el recordatori sobre què estaves fent aquell dia i en aquell moment solemne: jo, estava viatjant cap a un campament d´estiu tètric en Alcossebre, on, és clar, em vaig perdre la transmissió televisiva. O per si eres dels pocs homínids que encara ho consideren una broma propagandística d´alguna empresa del calçat, o d´oxigenació, o senzillament del capitalisme rabiós: ¿què s´hi havia perdut en aquell desert rocós i trist? ¿No era millor deixar la deessa Selene, filla d´Hiperió i Tea, com a màgica llanterna de les foscors de l´amor i el dolor humans?
Però ara és ara, i per a celebrar la còsmica boutade, recordaré la més important locució internacional: la d´estar o quedar-se a la lluna de València. No som ja mariners de barca o de vaixell arribats tard a fondejar en el port de la Ciutat, i comminats a quedar varats tota una nit, a mercè de la calma o la tempesta. Ni forasters o treballadors de l´Horta que arriben tard al tancament de la muralla, i es queden frustrats dormint al ras -que potser era antigament un plaer superior.
Ja se sap que, des de l´època històrica de la invenció de la dita, el país dels valencians està precisament «a la lluna de València» o fora de joc, o en Bàbia, o en general molt maltractat. Però, per no repetir jeremiades en un dia de records sublims, també es pot escoltar amb bon humor una cançó, altrament considerada per molts una estupidesa flagrant, que amb tal títol oferí el tenor grec Mario Frangoulis:
A la luna de Valencia,
me robaste el corazón.
Lo tiraste contra la Albufera
y en anguila se tornó.
El agua estaba tibia
y el arroz la fermentó
Ay! Mi corazon anguila
de tus labios la bebió
y ahora hierve en all-i-pebre.
