Va nàixer a Berga el 20 d’abril del 1982. És un dels dissenyadors catalans de moda amb més projecció. Jordi Rafart ha fet créixer la seva marca amb esforç i dedicació per convertir una afició en ofici.
P Diu que de menut dibuixava
una casa, els arbres, i una senyora que passava per davant. Podia oblidar-se detalls de la casa, però cap ni un de la senyora que vestia americana, barret, fulard... Creu que allí va nàixer el Jordi Rafart dissenyador?
R És una afició innata i ho recorde en dos moments de la infantesa: quan dibuixava sempre tenia més detalls per a les persones, sobretot per a les senyores. Les elaborava molt més que els animals, per exemple. De mica en mica, van desaparèixer els paisatges i van quedar les senyores soles. També recorde que recollia els retalls de les robes que cosia la meua àvia i feia xicotetes creacions amb nines: amb el puny d’una camisa vaig fer la cintura d’una faldilla per a una nina quan tenia 7 anys.
P Una aficició convertida en professió....
R És perfecte. Jo sempre corria per la botiga dels meus pares dibuixant estes històries fins que als 14 anys vaig apuntar-me a un curs d’estiu de disseny. Aquell moment va ser clau. Amb la meua família estiuejàvem a Tarragona i passejant pel nucli antic vam vore una escola que va ser la meua porta d’entrada al món del disseny: allà em van ensenyar a estructurar el que tenia al cap, va ser el primer pas per professionalitzar-me i trobar sentit al que m’agradava. El vaig fer dos o tres estius i vaig vore que allò que somniava era possible, en una època on era impensable que algú volguera dedicar-se al disseny.
P Ja fa deu anys de la seua primera col·lecció oficial baix la marca de Jordi Rafart. S’esperava arribvar on és ara?
R No m’ho esperava, però quan vaig començar ho vaig fer amb poc sentit comú, tenia 24 anys i vaig atrevir-me sense ser gens racional. Estic molt content del que he fet. Tot i que hi ha hagut moments durs, el cert és que la constància dóna fruits. He comprovat que he evolucionat molt tècnicament tot i mantindre l’estil.
P La democràcia està molt de moda darrerament, però m’ha sorprès un objectiu que perseguix: «que la moda siga pura democràcia». Explique’m este concepte.
R Des del minut zero defense este concepte. Sóc una persona molt pràctica que no vull perdre el temps amb les coses. La filosofia de fer peces per a desfilades té un sentit comercial per a les grans marques com Dior, Channel o Jean Paul Gaultier, perquè a través de les desfilades venen altres productes, és com un anunci publicitari. El que no té sentit és que ho faça jo. Perquè si ho faig, em moriré de gana. Jo sempre he pensat en roba que puga portar el màxim de gent possible que li agrade el meu estil, sense caure en ser molt comercial. Com a mínim que per talla, volum i cost ningú es veja impedit. Vestim persones molt diverses, de talles molt diferents, i pense que la moda només dedicada a un tipus de persones, generalment molt primes, no té cap valor ni cap sentit. Jo vull vestir com més persones millor.
P Com ho ha democratitzat?
R Vaig comprovar que, en bona part dels casos, les talles de les marques de roba estan molt allunyades de la realitat, i que hi ha un punt de la talla que tira enrere els possibles compradors. A Jordi Rafart identifiquem les talles amb un color al costat de l’etiqueta i nosaltres, internament, sabem quina talla és però el client no ho sap. Quan veus entrar algú a la botiga i la gent que ven la nostra roba també, ja saps més o menys quina talla has de donar al possible client perquè se l’emprove. Normalment tothom ix satisfet perquè ha comprat un color i no una talla. Amb això democratitzes molt i fas contenta a la gent. No pot ser que algú es quede marginat del món de la moda perquè no troba la seua talla.
P I pel que fa al preu?
R Este aspecte fa menys que el treballem amb la participació a fires outlet, oferint peces que són d’una altra temporada a un preu més assequible, perquè tampoc hi haja una barrera econòmica. Això també ha ajudat a captar més clients que probablement no es podien comprar peces de la col·lecció nova, però sí que tenien un sentiment de gust pel meu estil i que s’ho han pogut permetre perquè el preu és més reduït.
P Algú li ha posat en dubte la professió de dissenyador perquè pensa que la moda és un element massa superficial?
R M’he trobat persones que els costa valorar la moda. Per exemple, quan em diuen que és un producte que no es pot permetre, cap problema. Però quan em diuen que és car, ho he de rebatre: al darrere hi ha una elaboració d’un producte de proximitat, amb persones del territori, sense explotació i amb teixits de màxima qualitat, i això fa que sigaun preu just. Un altre tema és que t’ho vulgues o pugues gastar. El gust per la moda al nostre país ha baixat molt. Ara ens hem acostumat a un tipus de moda més d’usar i llençar, no és important que dure, sinó anar canviant i que siga barat. I amb això, ens costa de combatre-hi. Jo sempre defense que darrere la marca Jordi Rafart hi ha persones treballant que es guanyen la vida. Per tant, cal intentar fer vore que és una feina artesana. Jo sé que costa, però faig molta pedagogia perquè intente i m’encanta que la gent veja i entenga la feina que faig, i que no pensen que els estic robant.
