És una de les artistes més importants de la seua generació, amb una veu única. Els seus pares van saber reconèixer el seu talent des de molt jove i la van enviar a una de les escoles més importants del gènere, baix la tutela de professors de la talla d’Elena Obraztsova. Es tracta de la soprano russa Julia Lezhneva.
P El metge que va assistir la seua mare al part, astorat, va augurar que seria cantant d’òpera. No ha desaprofitat el seu talent.
R Així va ser. La meua mare em va tindre per cesària; estava inconscient i quan es va recuperar el metge li va dir que quasi li havia caigut en traure’m perquè vaig eixir cridant a ple pulmó, com si ja estiguera preparada per a impressionar.
P Com és cantar amb Plàcido Domingo?
R Em va fer tanta impressió que semblava que no fóra jo, que no fóra la meua pròpia experiència, sinó que li estiguera succeint a algú altre o en alguna dimensió paral·lela. Va ser una felicitat absoluta, recorde com de fàcil era relacionar-se amb Domingo. Jo estava molt nerviosa, em feia por fins i tot acostar-me, tenia la sensació d’estar veient un déu, com si m’envaira un fervor religiós. Però va resultar ser molt amè, podia parlar-li. Ajuda els estudiants i fa qualsevol cosa per tal que et sentes còmode.
P També va tindre com a mestra Elena Obraztova, la llegenda russa. Com és estudiar amb ella?
R És una de les professores més fantàstiques que he tingut. Aleshores utilitzava un mètode particular per ensenyar. Ella tenia un crani humà, i en aquell crani ensenyava quina nota -o notes- anaven dirigides a cada part del nostre cervell. Jo era menuda i per a mi era molt interessant vore el camí de les notes, quina direcció prenien: entre les celles o darrere la nuca, per exemple. A més, Elena era una persona única. Tenia una «ànima àmplia» [adjectiu que en rus s’utilitza per a designar ales persones de gran cor]. Ajudava a tothom, podia dedicar tot el temps que calia per a cadascú... [s’interromp emocionada]. I això que era una estrella, una llegenda.
P La gent s’imagina els cantants d’òpera allunyants d’altres gèneres. El rock, el pop...quins són els seus altres gustos musicals?
R Sincerament, no tinc ni idea, supose que perquè quan estudiava em dedicava exclusivament a la música clàssica. I d’una manera conscient m’allunyava d’altres tipus de música. M’agradava més la música antiga, que era el que més m’alegrava l’oïda, com Mozart o Bach. Algun hit sí que escolte de tant en tant en el taxi de camí als aeroports, però jo no me’ls pose pel meu compte.
P De reggeton ni parlar-ne, aleshores?
R No sé què és.
P Pel tòpic: pot trencar una copa amb la seua veu?
R No ho he intentat mai, però sé que es poden aconseguir que certes vibracions ressonen en el vidre. Sé que hi havia gent a Rússia que ho dominava... però no sé com. Però a vegades, quan era una xiqueta que estudiava a l’escola i al conservatori, en aquelles habitacions que tenien molta ressonància i vibraven, quan feia l’escalfament de veu hi havia notes que feien ressonància amb la pròpia habitació i tot ressonava d’una forma estranya. Les làmpares vibraven i semblava que tingueres una cosquerella a l’oïda.
P L’òpera sembla haver estat, en les últimes dècades, pròpia de certes classes. Com portar-la al comú de la gent?
R Ara és molt popular. Tot és accessible, avui en dia, fins i tot la música clàssica. Com que tot és accessible, tot ho pots mirar per internet, fins i tot les gravacions més inhòspites, i acumular la informació en el teu subconscient.
P El públic volia saber què passava amb els artistes i esportistes russos en l’època del ‘teló d’acer’. Com és en el present?
R Desconec com era per no haver viscut aquella època com a artista. Si hi haguera alguna coacció, no contestaria a estes preguntes. Per la meua experiència, no he patit cap pressió. Abans, es deia, tot això era bastant evident, que t’estaven vigilant i no era cap secret. Crec que ara és el que està passant a nivell mundial. Tots estem vigilats. Però amb la música t’oblides de tot, vius feliç.
