Tot, aquells dies de 1599, a València degué ser «excessiu», i fins i tot un cronista tan minuciós com Gauna -que redactà més de mil pàgines sobre l'esdeveniment-, quan va a descriure un dels dinarots -i encara que fos un recurs retòric-, arriba a dir que «lo mejor hes que se quede en la pluma, lo mucho que se podía escrevir». Els banquets anaven acompanyats de músics i cantants i solien acabar amb danses que s'allargaven durant hores i que eren l'espai ideal per a la sociabilitat cortesana. A més -per si les festes convocades pel rei i la cort no n'eren suficients- les dames valencianes també organitzaren saraus on aprofitaven per lluir les seues robes i les joies, com ara que es va fer en la Llotja, després que el rei hagués fet «grandes mercedes», atorgant títols i dignitats, com l'Ordre del Toisó, a alguns dels nobles de la cort, però, sobretot, concedint diverses prerrogatives a alguns cavallers valencians.
