Potser semble poc adequat parlar altra vegada de l´ús de les peces religioses en els nostres centres públics d´educació, però vull fer-ho. Quan fa tot just un any, la junta directiva de l´IES Benlliure de València decidí no deixar entrar amb el vel islàmic a una alumna, aquesta denuncià el fet per sentir-se denigrada en la seua identitat, i, amb l´ajuda de col·lectius com SOS Racismo del País Valencià i, després, de la Generalitat, conseguí accedir de nou a l´institut amb la contundent exhibició de la seua filiació religiosa. El director va acceptar la resolució sense cap comentari però, sí, va quedar retratat. No el conec ni en sé el grau d´intolerància però de segur que s´estranyà d´algun dels comentaris que va escoltar aqueixos dies. La consellera Mónica Oltra (amb una rauxa que li impedix mesurar, de vegades, les seues paraules) comparà, en una mostra de banalització elemental, el vel islàmic, símbol de gènere, amb les arracades que es posen a les xiquetes quan naixen (elements molt qüestionables, com els incòmodes tacons, però, en principi, d´un decorativisme frívol, innocent) i una directora d´un centre públic valencià (encara ostenta el càrrec?), seguint l´exemple, amb una dosi inexplicable d´aberrant interpretació històrica i moral, recordà que el vel que duia la seua àvia no provocava cap enrenou. Sobra explicar que el símbol de gènere que duia la seua àvia, també la meua, era una més de les maneres, assumides amb la naturalitat que diu la directora, sí, de coartar-los la llibertat.
Seria sorprenent que una societat que ha volgut deslliurar-se de l´encotillament religiós que la dirigia, consentira la direcció contrària. Molts professors hem qüestionat l´assignatura de religió als instituts, perquè la religió correspon a l´àmbit privat. Ostentar, a més, una identitat religiosa és nefasta per l´impúdic envaniment d´apropiar-te d´una Veritat que, de fet, excusa qualsevol acció. Segurament, Oltra i la directora anònima recordaran Marisol en la portada d´Interviu, «libre y desnuda», en la transició, ensenyant el camí a unes dones sotmeses a prejudicis sexuals, i me les imagine satisfetes ara, per exemple, amb l´acceptació natural de l´homosexualitat al nostre país, cada vegada més laic, i segurament gaudirien de la meravellosa escena, on no caben els burkinis, que descriu John Cheever en un dels seus contes, en la qual es veu eixir dues dones de l´aigua, «nues, desvergonyides, belles i plenes de gràcia».
