Encetà, com qui mamprèn a obrir-se a un món de possibilitats, la nova agenda. Un dietari que postulava al més bonrotllista de l´any. S´agarrava als bolígrafs i subratlladors renovats com si prometeren signar un contracte de col·laboració activa -il·lusòriament indefinit- amb la realitat. Qui creu que les tisores i la pedra guanyen sempre al paper? Pot ser ordenar les idees en graelles de quartilla els donaria tangibilitat. Quan les mans estan unides mai més estaran buides, diuen. Si més no, sovint entropessar i tallar són opcions útils i necessàries; tot i que això supose dir adéu a qüestions a les que t´has acostumat, a persones a les que encara estimes, a somnis que sospites que en això es quedaran.
Esperà a que el cafè perdera calentor, queia massa calina com per a engolir-lo amb impacient pressa. L´aparador del quiosc li feia l´ullet, exhibint un ventall de làmines per a tots els públics i algunes butxaques. Entre xiclets, quicos i periòdics, s´alçaven temptadors col·leccionables. Somrigué. Certes coses romanen... tant el punt de ganxo com els cotxets seguixen en el top ten dels permanents en les paraetes. N´hi hagué una compilació que li acaparà la curiositat: la de «com construir a escala el teu propi Delorean», el mític automòbil de la pel·lícula Regreso al Futuro. A un euret la primera entrega, qualsevol s´anima a envalentir-se amb el que siga! Millor no pensar quants fascicles són finalment, estalviem patiment si al remat la gracieta costa més que l´entrada d´un cotxe de veritat.
Es posà en el paper de Michael J. Fox, Marty McFly, i rumià: per què o per qui apostaria si aconseguira el seu propi almanac per dur-lo al futur des del passat? Què voldria saber, què hauria canviat? Pensà que, si se trobara amb el seu jo dels vint anys, li costaria mantindre-li el misteri del que estava per vindre quan mirara als ulls de la seua humana versió per actualitzar. S´hauria de mossegar la llengua, però procuraria donar-li a canvi un abraç inalterablement incondicional que li aportara una seguretat inesgotable, per a que la fera seua i la convertira en confiança en la pròpia essència. El sol es ponia, la brisa portava l´oloreta de la marjal. «No puedo vivir sin ti... no hay manera...». Los Ronaldos, casualment, eixien de la ràdio del bar punxant-li el plexe solar, assenyalant-li que era una bonica cançó que «Ell» dedicà a algú que no era ella. Importava? S´espolsà la nostàlgia i s´aixecà. Al cap i a la fi, cada dia tot començarà i acabarà. Això no és gens roín, s´anomena oportunitat.
