Pere Antoni Beuter va ser un capellà valencià d'origen eslau o germànic que va escriure algunes obres de temàtica religiosa i una crònica, la primera part de la qual, amb el nom d'Història de València, es va publicar el 1538 per primera vegada. Després, d'acord amb la moda del moment i seguramet pensant en fer el salt a la cort de l'emperador -on tenia contactes- i tal com abans havia fet amb Roma -on arribà a anar-, va traduir aquella part en castellà i la va publicar el 1546: Primera parte de la Corónica general de toda España y especialmente del reyno de Valencia. El canvi s'advertia ja des del mateix títol. Ara, el context polític s'havia transformat i, tot i que el capellà de la ciutat se sentia tan valencià com el que més, li calia reubicar-se. La segona part nomes ens ha arribat en castellà. Però, no volia parlar de la llengua al segle XVI.
Pere Antoni Beuter va ser un dels primers historiadors valencians -si no el primer- que va prendre a consideració les restes arquelògiques a l'hora de construir el seu relat dels temps passats. En particular, perquè tractava de reconstruir el passat més remot: des de Noé! A més, en alguns casos reproduïa les restes de les troballes que comentava -com l'arc de Cabanes i nombroses làpides- o, més sovint, les explicava. Era una arqueologia incipient, no reglamentada encara i amb tantes deficiències com es vulga. I posaré un exemple que he trobat a la traducció en castellà, més prolix que en la versió original. Parlant de Daimús, Beuter explica el que sap de la troballa del sepulcre de Baebia Quieta i, a més d'oferir la reproducció epigràfica, diu: «en este lugar se descubrió, labrando la tierra, una piedra redonda grande como muela de molino de diez palmos de gruesso; y alçándola hallaron debaxo tres cabeças de mármol: una de un varón armado con un morrión, y otra de mujer honestamente compuesta a la romana, y la tercera de una donzella ligada la trença de sus cabellos en derredor de la cabeça. Eran unas muy lindas figuras». I continua: «Debaxo d'ellas estava una tierra podrida en que pareció haverse consumido carne de personas, y debaxo d'esta tierra hallaron una plancha de plomo grande que cobría unos huessos podridos, entre los quales se halló una canilla de pierna tan grande que, sacándola con proporción, devió ser de persona de veynte palmos grande». Allò va ser el 1506 i el duc de Gandia, Joan de Borja, es va fer amb els caps de marbre i se'ls emportà a la capital de la Safor.
