Aquesta és la paraula que més s'està repetint aquests dies per a intentar resoldre la crisi oberta entre el govern de la Generalitat de Catalunya i el de l'estat espanyol. Diàleg. Això és el que demanen una gran part d'institucions civils, culturals i religioses. Diàleg, és clar, on es posen sobre la taula raons enraonades, no imposicions de la força ni visceralitats exaltades. On es pose trellat, que és l'equivalent valencià del seny català, i es mostre i demostre la voluntat d'acordar solucions polítiques per a les dues parts enfrontades ara mateix.
Pot això ser possible? Així ho demana bona part de la societat civil, i part de la dita «majoria silenciosa»; d'aquella que no vol que s'impose l'odi a l'altre i demana una respectuosa convivència en la diversitat, no cap trencament dramàtic. Demana diàleg. I per aconseguir-lo de veritat cal que cadascuna de les parts accepte l'altra. Perquè, si no és així, cap diàleg no serà possible i potser s'imposaran propostes fratricides. Un final dolgudament dramàtic per a a la bona gent, i fatalment tràgic des d'una visió col·lectiva. Diàleg, i política per favor.
No un diàleg de sords, sinó un d'escoltadors atents i amb capacitat d'arribar a una entesa política. Això és el que en aquests últims dies -després de tot el que s'ha vist i viscut l'1 d'octubre a Catalunya- reclamen aquells que han decidit treure a passejar la bandera blanca. Una bandera que ha de significar pau, respecte i concordia, no mai una derrota o una rendició. De baralles, batalles o guerres, se n'han vist o se n'han sentit contar massa. I aquesta d'ara, per bé que parega només mediàtica, pot obrir velles ferides i encangrenar-les d'odi. Diàleg, per tant.
Un epíleg sarcàstic, o socarró, sobre la «banca catalana» com ara adjectiva la premsa espanyola el Banc de Sabadell i Caixabank, com si foren el fantasma actual de la banca pujolista de fa mig segle. Banca catalana? Banca espanyola? Banca valenciana? Parlem clar. L'única banca real que hi ha, ací i arreu d'Europa, és la banca alemanya. Que ningú no s'espante, ni s'esgarre la vestimenta, ni es disfresse de bandera, perquè sense la banca alemanya, i alguna altra de més llunyana, ací tots els bancs, tots, i amb ells nosaltres (pobres i desgraciats), tindríem una banca trencada, vull dir que estaríem tots en «bancarrota». Tots. També els bancs espanyols, tinguen el nom que tinguen. O no? I dient açò calle, per no posar-me massa impertinent.
