Quan les paraules semblen insuficients usades en el sentit recte, recorrem a les figures del llenguatge. Una de les més usades és la metàfora: «figura retòrica consistent a usar una paraula que expressa literalment una cosa per a expressar-ne una altra que té una certa semblança amb aquella». I és que a la força de la paraula unim una imatge creada per l´analogia i el resultat és molt poderós. Algunes metàfores han esdevingut la millor etiqueta per a definir una època; és el cas de «temps líquids» la metàfora encunyada per Zygmunt Bauman, per a entendre una època marcada per les incerteses i la xarxa.
La setmana passada vaig assistir a dos actes que unien el goig de la paraula amb el reconeixement del treball: el nomenament de la nova acadèmica de l´Acadèmia Valenciana de la Llengua i el lliurament dels premis València de literatura. En tots dos casos es va parlar de l´escassa presència de dones, fins i tot en àmbits com la filologia on la presència d´alumnes és aclaparadorament superior. Hi ha un parell de metàfores que poden ajudar a explicar-ho millor. El sostre de vidre és «la barrera invisible que representa les limitacions amb què es troben les dones per ascendir en la seva carrera professional fins als càrrecs de més responsabilitat» (Termcat) i el relacionem amb exclusions en les decisions últimes, a ocupar el número dos, a no ser convocades per a ser ponents o citades en antologies.
El sostre de vidre té molt a veure amb la mirada selectiva i és encara més trist quan et diuen que no ha sigut una cosa programada, que el fet que no hi haja cap dona en la primera mesa de Les Corts ha sigut fruit d´una casualitat, perquè mostra fins a quin punt tenim de tancat l´angular.
L´altre terme creat per metàfora és el «terra enganxós», el sòl apegalós, que «designa la barrera invisible que conformen les tasques i càrregues que culturalment s´associen a les dones i que impedeixen el desenvolupament de la seva carrera professional en igualtat de condicions que els homes» (Termcat). Les dones hem accedit al món laboral, però hem acumulat les tasques de la casa, la cura dels fills..., i encara hi ha una altra pressió més subtil però igual de perniciosa: la social, que et reclama un aparença física eternament jove, suavitat en les formes, discreció en les peticions...
En temps líquids com els que vivim, podem aprofitar les incerteses per repensar què volem ser les dones, quin paper volem jugar i amb quines normes; perquè el patriarcat ara per ara molt bé no està anant.
