La Plaça del Llibre

D´aquella que t´inunda els pulmons i el cor. T´anul·la el present. T´encega el futur. T´emmudeix i t´esborra de la Terra.

Va dir que tenia fam de saber i que si no li alimentaven l´esperit moriria com una mala herba a la vora d´un camí perdut.

I la van portar a la plaça. A la Plaça del Llibre.

Va obrir els ulls com taronges: una multitud de taules parades per sadollar la gana de qualsevol ventre delerós li oferien paraules en la seua llengua cuinades de mil maneres diferents.

Famolenca, es llançà a tastar unes delicioses il·lustracions que acolorien relats pescats de la realitat més quotidiana o rescatats de la imaginació fructífera d´algun enamorat de les lletres. També s´oferí unes queixalades de poemes que en la tebiesa de la boca adquirien el sabor del vi macerat, igual que el sucre vira a caramel quan olora el foc.

Un poc més enllà, un llibreter la invità a una olla exuberant feta amb desenes de novel·les d´ací i allà. L´home aprofità l´avinentesa per cantar-ne les excel·lències, clamant als quatre vents que qui es nodreix de màgia viu cent vides i mil amors.

Continua el seu recorregut i caminant, caminant, pessigà alguns capítols d´històries menudes, de faules antigues, tragèdies contemporànies i pensaments multicolors, fins que va topar amb un vaixell immens fet de pergamí que semblava flotar en l´aire. D´un salt, pujà a la coberta just a temps per gaudir de les narracions que pirates i baleners maldaven per perfumar de rom. I l´atmosfera es va omplir d´epopeies en illes exòtiques. De tresors amagats. De lluites per la llibertat.

Quan tornà a terra, la va acollir un rotgle de comensals ancians que xiuxiuejaven, amb veu de pa, oli i sal, rondalles habitades per fades d´aigua i dimonis perversos.

Tot d´una, un parell d´editores li van presentar unes safates d´aspecte sever farcides de llibres gruixuts. Són assajos —murmurà un conte infantil, tremolant de la impressió. Ella va somriure: la literatura d´idees li omplia l´estómac de papallones i el cap de vida. Va estar una estona espigolant entre els centenars de qüestions apassionants que contenien, fins que va descobrir que la lluna s´havia enganxat al sostre nocturn i que era hora de retirar-se.

Sospirà de pur plaer: es trobava plena a rebentar, assaciada. Però feliç com mai.

I va saber que l´endemà tornaria a la Plaça del Llibre.

Perquè tenia fam.

Encara tenia molta fam.