La setmana passada esta «Qüestió de llengua» acabava amb una referència al terme «floricol», amb el compromís d´escriure hui sobre eixe vocable i sobre «pedrapiquer». Com sabem, la primera d´estes dos paraules esmentades té el significat de ´Col que presenta brots florals de color blanc agrupats en una gran inflorescència compacta, densa i de branques carnoses, que constituïx la part comestible de la planta´, d´acord amb la definició del Diccionari normatiu valencià. De manera semblant definixen eixa planta herbàcia i mengívola altres diccionaris, com els de Francesc Ferrer Pastor, per exemple. El de la RACV descriu el floricol d´una manera més sintètica ´Varietat de col que brota en grum o pilot blanc comestible´. I «floricol» hem dit tradicionalment (i seguim dient) els valencianoparlants a eixa hortalissa, com també la denominen així en pobles del sud de Catalunya. L´exemple que recull el Diccionari català-valencià-balear d´eixa paraula és d´un refrany-cançoneta del Vendrell, capitalitat de la comarca del Baix Penedés. Els diccionaris fets a Barcelona també inclouen el «floricol», però com a opció secundària, ja que prioritzen el vocable «coliflor», que sembla que és com denominen eixa verdura en gran part del Principat. Eixa és la forma també del castellà. L´Acadèmia Valenciana de la Llengua igualment arreplega eixe vocable, però prioritza «floricol», tant en el DNV com en altres documents. És la que figura en la publicació Amb molt de gust, comentada en esta columneta la setmana passada. Un altre cas semblant és el de «pedrapiquer», que és l´´ofici del que treballa i dóna forma a la pedra per a la construcció, especialment en el sistema de paret o superfície «a cara vista». Com en el cas del «floricol/coliflor», el Diccionari normatiu valencià prioritza el vocable «pedrapiquer», davant de «picapedrer», com també ho fa el de la RACV, ja que és com s´ha dit (i diem) majoritàriament en la variant valenciana de la llengua i en pobles del sud de Catalunya. En canvi, els principals diccionaris del Principat donen preferència al sinònim «picapedrer», segurament, d´acord als usos majoritaris catalans. La paraula corresponent a eixe ofici en castellà és «picapedrero». En els dos casos comentats hui, les formes prioritzades pels diccionaris catalans són coincidents («coliflor») o molt semblants («picapedrer») a les corresponents castellanes; podrien haver tingut, com en molts altres casos, l´estigma de castellanisme, però no ha sigut així, de manera que, com també en altres casos, podem considerar-los sinònims geogràfics. De tota manera, ja se sap que el noucentisme centraliste sempre ha considerat que hi ha castellanismes de primera, amb butla, els que es diuen en el català central, com «maco», «amoïnar», «tarda», i de segon categoria, amb taca, els que diem els valencians i altres «perifèrics», com «almorzar», «mentira», «rabo». Però el que no és gens rebedor és que en una publicació de la Generalitat Valenciana, auspiciada per la Direcció General de Política Lingüística, s´exemplaritzen el «picapedrer» i la «picapedrera», apartant els nostres «pedrapiquer» i «pedrapiquera». Però ahí ja se sap, de vegades, «homogeneïtzen» el valencià marginant paraules i expressions valencianes. Què hi/li farem!
