Levante-EMV

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Donya Pepita y Paquito el Gamenyo

L´obsessió perquè dominàrem el castellà xocava amb l´indomable monolingüisme que portàvem de casa. Rondava per la classe amb un regle a la mà a l´aguait per etzibar una paletada a aquell que fóra incapaç de traduir.

Al final de juny de l´any que vaig prendre la primera comunió, la mare va parlar amb l´avi. Decidida que estudiàrem en un col·legi privat, necessitava no tant l´aprovació de l´avi com l´ajuda econòmica. Fins aquell curs rebíem l´aprenentatge a l´escola pública del poble, aleshores anomenada «nacional». Llavors el tret més significatiu de l´ensenyament consistia en la memorització integral del catecisme catòlic, recitar de carrereta la taula de multiplicar, els rius i la història d´Espanya i les capitals de l´Europa no comunista, bo i posant un èmfasi especial en Alemanya i Itàlia.

L´edifici de l´escola, inaugurat durant el règim del general Primo de Rivera, estava dividit en diferents aules un pèl arbitràries pel que fa a l´edat dels alumnes, però rigorosament separades amb un mur per sexes. La nostra mestra, donya Pepita, esmerçava un extraordinari esforç en les lliçons. Si bé condescendia que algun xiquet no recordara la capital de Noruega o Dinamarca, no tolerava que no sabérem en quin país es trobaven Roma i Berlín. Això, i que parlàrem valencià entre nosaltres, la treia de polleguera. L´obsessió perquè dominàrem amb pulcritud el castellà xocava amb l´indomable monolingüisme que portàvem de casa. Rondava per la classe amb un regle a la mà, a l´aguait per etzibar una paletada a la testa d´aquell que, amb una resposta temeràriament veloç, fóra incapaç de traduir i recorreguera com un nàufrag a l´idioma matern.

Recorde amb afecte donya Pepita. Generosa si et repassava un exercici, se´t ficava darrere recolzant els pits en el bescoll i rebies, llavors, una fiblada ardorosa. Paquito, el Gamenyo, s´equivocava sovint per tal que la mestra estiguera una bona estona esmenant-li les multiplicacions.

-Paquito, ¡qué zoquete eres! -es desesperava donya Pepita.

I ell somreia. De manera que la mestra, indignada, li fotia un seguit de paletades al cap sense efectes correctors, perquè si alguna exuberància lluïa el Gamenyo era la volumetria occipital.

Baixeta, fadrina i un poquet geperuda -potser pel pes de la pitrera-, la veu atiplada de donya Pepita penetrava amb rigidesa en les nostres orelles així que explicava, sobre un mapa, la serralada Cantàbrica. Tenia traça de calentona: quan vigilava la classe, mentre fèiem un exercici, seia a la cadira i, pensativa, obria i tancava les cames amb el palmell de les mans allisant-se les cuixes. A mi, això, sempre em va semblar desfici d´insatisfeta. Érem xiquets, però per poc que hi paràvem esment de seguida ens adonàvem que donya Pepita trobava a faltar un home. I no qualsevol home.

A la primavera obria les finestres de la classe i sovint se li escapava la mirada cap a una casa en construcció davant de l´escola des d´on els obrers -corpulents, peluts, amb l´esquena nua- no li escatimaven elogis. Ella rebia els exabruptes amb dissimulada indiferència, però sense tancar les finestres, circumstància que reproduïa un murmuri a la classe i la metàfora desbocada del Gamenyo, en veu baixa, que en treia conclusions:

-A esta tia, la figa li toca palmes.

Fa trenta anys que no sé res del Gamenyo. Vivia de llogat en una alqueria als afores del poble. Fill únic d´una família pobra, Paquito el Gamenyo ingressà a l´escola per ordre del capellà, en una lluita estèril per controlar ovelles díscoles. El primer dia que vingué a l´escola fou memorable. En vore-li la pinta que duia, donya Pepita volgué interrogar-lo. Li va preguntar l´edat i on vivia, però quan volgué saber l´ofici de son pare, al Gamenyo li jugà una mala passada l´idioma:

-Mi padre es maleante -féu Paquito entre les rialles de tots nosaltres.

Donya Pepita no podia creure que aquell xiquet de posat bordegàs tinguera la gosadia de contestar-li d´aquella forma, de manera que sense atendre l´explicació complementària li retorcé una orella durant una bona estona, perquè el Gamenyo insistia que havia dit la veritat, que son pare era «maleante», és a dir, que es dedicava a traure «malea» de les séquies. Quan la mestra entengué l´equívoc, el Gamenyo tenia l´orella rogíssima.

Paquito el Gamenyo era el major de la classe i imposava el cabdillatge repartint estopa a tort i a dret. Pepín i jo ens férem amics d´ell. En un aprenentatge oficial tan pobre d´idees, el Gamenyo era l´únic que ens podia ensenyar alguna cosa de profit. Tenia tres anys més que nosaltres, un físic apreciable, cara rebordonida i les mans encallides d´atemptar contra la propietat hortofructícola del terme. Tocat pel carisma de líder natural, reunia la tropa a les vesprades, havent acabat l´escola, i exigia una col·lecta monetària en què, xavo a xavo, aconseguia unes poques pessetes amb les quals comprava llavoretes, una mena de tabac infecte que fumàvem vora la via del tren.

Les tertúlies amb Paquito el Gamenyo s´allargaven fins al vespre. Formàvem una roglana al voltant d´ell i, entre pipada i pipada, contava històries: assegurava que al cine del poble del costat hi havia una puta que te la menejava per cinc duros. I afegia, amb jactància, que ell era, per l´edat i el físic, l´únic de nosaltres que podia aspirar al grapeig de la dona. El problema eren les vint-i-cinc pessetes, es lamentava. Ens vam conjurar per recaptar-li els cinc durets al Gamenyo, amb la condició que ho havíem de vore. El Gamenyo tingué els diners, però no vam vore res. Tot era producte d´una imaginació tòrrida però espavilada. La setmana següent ell fumava Camel i la resta de contertulians llavoretes.

El Gamenyo representava l´antítesi de la realitat de l´època. L´aire sublim de moralitat catòlica del carrer s´esmunyia ací i allà com una plaga que tot ho assolava. Ell, però, semblava restar-ne al marge. No se´l veia a missa, no acudia a les processons, els seus pares a penes participaven de la vida del poble. Quan faltava a classe, donya Pepita enviava el municipal a buscar-lo i aprofitava la seua absència per advertir-nos de la mala drecera que havia mamprès. Però era justament aquell camí el que tenia algun atractiu per a nosaltres. Sense l´exemple encomanadís del Gamenyo, jo no hauria intentat masturbar-me el dia abans de la primera comunió (tot i que també m´hauria estalviat un dia inoblidable). La mala companyia de Paquito el Gamenyo va escandalitzar la mare, que no veia a l´escola del poble el lloc ideal per a ser persones de bé en la vida. Donya Pepita li va aconsellar el col·legi dels jesuïtes com un centre religiós de prestigi.

Dissortadament, l´avi no ho va evitar malgrat ser anticlerical, tot i que respectuós. Gairebé mai no s´oposava a res, com si creguera que el destí de les persones estava predeterminat i fóra inútil, per tant, qualsevol intent de millorar-lo. Vam rebre la notícia amb disgust, i només la intervenció dissuasiva de l´avi, però sobretot de Ramonet i Tomás, impedí que ma mare ens internara a pensió completa al col·legi. L´oncle Tomàs es comprometé a dur-nos i portar-nos tots els dies.

Compartir el artículo

stats