Un somriure que augurava una nit llarga i profitosa guaitant una mattina in cui mi sveglierò. Eixe era Fuster en obrir la porta de sa casa, quan l´obria. Seductor al pensament, la paraula i la bata (com de seda), que va fer de la seua figura darrere les ulleres de cul de got (amb whisky) «un sancta sanctorum de la catalanitat valenciana» des de la terra dels arrossals, a la Ribera del Xúquer ultamuntà, cap al terreny d´aiguamolls que baixa i mira a la mar. «Redéu, no veus que visc sol i sé que totcristo s´ha de morir. Ja faré el que puga», deien que deia.
Són records que tornen a passar pel cor, que Perifèric edicions ha tingut a bé recollir en una edició a cura dels escriptors Salvador Vendrell i Josep Lozano, i que els deixebles converteixen en temple a revisitar, que el món no s´ha fet en un dia, amb el joc de paraules, tant del gust. Nosaltres, els fusterians, es titula, com si la pàtria foren els amics -«no em deixeu morir l´últim»-.
El llibre el presenten els seus editors hui ,a les 19 h, a l´Espai Joan Fuster de Sueca, en el dia del seu natalici i «davant l´absència de reconeixements institucionals llevat de l´Ajuntament de Sueca», diu Vendrell. «Potser li tenen tanta por, perquè els polítics li tenen por, serà per política, que no serà de veres», afegeix, «perquè sí que han assumit a Estellés. Esperem que puguen en Fuster d´ací cinc anys en el centenari del seu naixement». «Pot ser incòmode, figura molesta», recordava Lozano, «perquè Fuster parlava de l´imaginari referit a una comunitat cultural que parla la mateixa llengua, i feia autocrítica, i va posar en qüestió molts dels tòpics que han alimentat el sistema durant anys» .
Un camí obert
L´agermanament entre el dimoni de Fortaleny, Vendrell, i l´àngel Lozano d´Alginet per fer el llibre deixa un camí obert a les paraules d´aquells que, bé van llegir els seus textos, van trobar a l´homenot alguna vegada, i altres que tingueren una relació més sostinguda amb el «savi» del carrer Sant Josep 10 de Sueca, el Joan de la Creu, que no Baptista. Com recorda Archilés amb la precisió documental de l´historiador, el seu nom era Juan de la Cruz Fuster Ortells, per no fer descrèdit a la realitat. Tots ells, i en són el fum de 84 (un rogle per ordre alfabètic) ferits per Fuster amb lletres d´un or, que de seure, beure i escoltar eixampla el temps del seu pensament amb ulls de marjal per cuinar l´abadejo.
Nosaltres, els fusterians és «una manera de donar la cara per Fuster», diu Vendrell. «És una mostra d´una ampla obertura de compàs d´aquells que llegíem, admiràvem i som deutors de la seua obra», afegeix Lozano, «perquè va abordar tantes matèries....».
El llibre és un ventall de registres d´anar per sa casa, «altar catedralici», diu Civera,; «el bar més barat i el que més tard tancava de tota la comarca», recorda Furió. Textos d´agraïment pels seus Consells, proverbis i insolències bernatibaldovines, com diu Garcia-Oliver, d´anècdotes amb substància: l´accident a la séquia, les visites a la caserna quan l´Estat d´excepció.... Un llibre per tornar a recórrer l´asfalt d´utopia que Fuster va deixar a Nosaltres, els valencians, el 1962. Un llibre a l´abast, que com a poc va marcar una consciència de fets, indecisions i problemes per no cedir a la dissolució ni a la indiferència en una claredat de ser dins els conflictes d´interessos disfressats de lluita de principis.
Nosaltres, els fusterians és revisar un Fuster inèdit, el que hi ha al pensament dels escriptors que el recorden. «Qui vullga fer una biografia haurà de passar per ell», diu Vendrell. És el Fuster inèdit de les tertúlies en sa casa i que, salvant les distàncies, com un Sòcrates o un Epicteto, «era tan important com el dels llibres» i que tampoc estava al seus llibres. «Anaves a sa casa, tota plena de llibres, i sempre hi havia personalitats de primera línia i de totes les tendències, allò sí que era heterodòxia», diu Vendrell. «Era un conversador de gran finesa l´homenot de Sueca», afegeix Lozano. Les seues tesis «són encara vàlides, sense voluntat de pontificar i sense engruna de dogmatisme». Aquell que practicava sempre el però, el tanmateix, i que per matisar les reflexions deia «em sembla».
Han passat 55 anys de la primera edició de l´èxit de llibreria Nosaltres els valencians i 25 de la mort del «savi» de Sueca que deia sempre, segons recorda Manel Alonso, quan algú anava al lavabo: «feu el favor de no apagar la llum». Clar que no estava el rebut com ara, que els rebuts eren altres. I els continguts, els mateixos. Parlem-ne, diu que deia.
