La paraula magisteri te al seu si dos divinitats de l´imaginari que remeten a allò de la màgia i el misteri. També allò bíblic de la famosa poma, el llibre de la saviesa i la curiositat, que és voler saber, que és allò que es busca i es dóna a l´escola i a la vida. En química, el magisteri és un precipitat, aquell al qual s'atribuïa una virtut remeiera. O com diria Ausiàs March, «Mestre i Ponent contra d´ells veig armar», una de vent i una de vela per homenatjar a qui pel futur vetlla. Tot un romanç per parlar de l´exposició que anit s´inaugurava a La Nau de la Universitat. Un homenatge visual i des de diversos vectors de complexitat i emoció a la figura de l´escola i l´ofici de mestre, que en paraules del comissari Óscar Barberá, «és aquella persona l´ofici del qual és educar als xiquets», i sense ser una definició de diccionari, perquè és moltes més coses. És l´exposició Escoles i mestres: dos segles d´història i memòria a València. Un recorregut per l´existència de l´escola pública, que permet entendre moltes coses, que 200 anys donen per a molt, relacionades amb la construcció social, el context històric i les seues diferències; les dones, els homes («formem treballadors, instruïm senyoretes», l´aprenentatge per gèneres), el feixisme, la retòrica i la consistència, la història personal i la col·lectiva, que tant condiciona. També les emocions oblidades, el viatge al passat per valorar els canvis i imaginar el futur... Una exposició per recordar eixa escola instrument essencial per a la reforma en profunditat de la societat, perquè, qui amb bon mestre va, bon ofici aprèn, a muscles, per exemple, de Froebel o de la Montessori.
«El que més i el que menys recorda un mestre com una persona important en la seua vida aliena als seus familiars, amics, amors i odis, i que li ha canviat la percepció de la vida», diu Barberá. «El de mestre és un ofici imprescindible per una societat que vol el nom de democràtica, pacífica i de convivència», afegeix.
Al comissari li agradaria que qui veja l´exposició es quede amb la impressió que l´escola és «una cosa que tots hem compartit; tal vegada estiga tan interioritzat que no pensem en la importància que ha tingut en la manera en que s´ha forjat la nostra personalitat», explica. «L´escola és la institució més universal que tenim, que marca a tota una generació i de la qual cadascú té uns records, no és igual el meu que el del meus fills. L´exposició ajuda a entendre les raons d´eixes diferències i també el perquè i el com és la nostra societat», diu. Educació, tallers i descans.
Una exposició «com un somriure sense acritud per a que tothom recupere records». Una manera de dir que «l´escola és una cosa que construïm entre tots i que té molt a veure, més que amb la legislació, que és important, amb l´ambient que l´envolta», diu Barberá citant Ortega quan parlava de l´aire social. «L´escola ajuda a construir societat i la societat influeix amb força amb el que passa a l´escola, per a bé i per a mal», diu. El lloc on tothom porta als seus fills; on un comença a entrar en el món; la transició des de la família; el lloc on un aprèn a prendre decisions... Una escola fins i tot pervertidora, «perquè una vegada saps, i amb un poder format de decisió, pots escollir fer les coses d´una manera o d´una altra», diu.
Un, dos, tres, pica paret!, aquell joc; espaiet i amb bona lletra, aquell mètode. «Un patrimoni intangible que esdevé la principal eina per combatre la desigualtat, un element d´integració que reflecteix la diversitat social», explica el vicerector Ariño. Una exposició com «una aposta per l'educació per damunt de cap doctrina», diu Marzà.
