Afortunadament l'ésser humà disposa d'un mecanisme magnífic d'autoreparació que, per si això no és prou, no ens costa diners. Em referesc al fet de dormir. Mentre dormim, efectuem una desconnexió voluntària i involuntària del món. Del món real i quotidià: ni la política, ni els llibres, ni el treball, ni la gent, ni els animals ni les coses divines ni les humanes ja no ens importen. Per molt que u prove a resistir-se, arriba un moment que ja no pot més i s'apodera d'ell la son. En aquell just moment, entrem en un altre món on ja tot canvia: el món dels somnis. I n'hi ha qui somnia polítiques, llibres, treballs, gents o coses divines... Però, quasi bé sempre de manera estranya: o se'ns apareixen com utopies inabastables o bé se'ns presenten com quimèriques formes que ens provoquen un malestar intangible, però cert, que se sent en despertar, o una meravellosa sensació de benestar infundat que també podem detectar de seguida, quan retornem al món dels vius. Dormir és, d'alguna manera, una experiència que ens aproxima a la mort i, també, a la resurrecció...
Una amiga meua em contava que somiava només en blanc i negre. Que no veia colors, en els seus somnis. Pot ser. I potser això obeeix a la seua vida una tant gris, no ho sé. N'hi ha altra gent que té somnis curtíssims. Els meus, per exemple, solen ser llargs i donen temps a l'aparició de personatges secundaris i tot, de manera un tant «literària». Deu ser que llegir i escriure acaba afectant-nos inclús al nivell del subconscient. Els somnis, a més, sempre han estat subterfugis molt literaris: em passen pel cap, ara, el de Bernat Metge -llarguíssim i amb intencions polítiques-, el de Muntaner -on un vell li mana que escriga la seua Crònica-, i el del cavaller Curial, en què visita el Parnàs.
Però no volia parlar, ara, dels somnis literaris, sinó de la son. Del meravellós efecte que causa: et pren a poc a poc, et desarma la consciència i es fa amb tu. I et submergeix de ple en aquell acte certament misteriós que significa dormir -un preludi de la mort, una mort en miniatura, una part morta de la nostra vida, per contradictori que semble. Després de dormir, el nostre cos es troba millor: dormir és una teràpia perfecta. La son, també, alleuja les penes i la tristesa. I la meua reflexió final era, potser, més pròpia del somni: no podria adormir-se la societat, també, un dia, i despertar-se molt més millor? Supose que no. En qualsevol cas, seria una prova que caldria fer.
