Hi ha moments que la vida es fa fantasia, i, de tanta llumenària, la realitat es difumina en la fosca. Les festes nadalenques tenen això, a més d'un dolç poder evocador. En la meua infantesa, els Reis d'Orient eren uns personatges sovint invisibles que arribaven la vigilia del dia de Reis i feien regals a les criatures. Aquests personatges -n'eren tres i de tres colors- provenien de lluny, d'Orient, un país misteriós situat més enllà de la mar i del desert, i tots tres, seguint una estrella, arribaven a casa com un dia havien arribat al portal de Betlem a oferir uns presents valuosos al Jesuset acabat de nàixer. El Jesuset, pobret, havia nascut en un estable, acompanyat dels seus pares, d'uns animals i... d'un àngel celestial.
A un xiquet de poble, en aquell temps llunyà -fa molts anys-, aquesta era una història sagrada (contada als llibres de religió, vista en acolorides estampetes i representada al pessebre o betlem) però alhora familiar; entre altres coses, l'escena resultava molt pròxima, molt casolana. Vull dir que era normal i real que a moltes cases hi haguera un corral amb bèsties domèstiques, amb palla i garrofes en una menjadora, i coses així. Allò màgic era que un «senyor rei» entrara a ta casa i que t'oferira uns regals reals. I reials.
També excepcional, per no dir estrany, resultava que algunes persones es referiren als reis Melcior, Gaspar i Baltasar com als «reixos», com si foren els companys de les «reixes», pensava en la meua ignorància. La resposta me la regalà fa anys Eugeni S. Reig, un estudiós magnànim de la llengua, fent-me entendre que es tractava d'un mot que s'havia conservat en el parlar popular dels valencians des de l'edat mitjana. «Reixos» i «reis» volia dir el mateix, com les «reixes» i «regines» eren «reines», i com «reig» o «reix» era «rei». L'explicació del savi estudiós em deixà meravellat. Aquella descoberta em ve al cap cada volta que algú diu «reixos» als Reis d'Orient; en sentir-lo, li explique el sentit reial del mot. I l'anime a seguir dient-ne així, si en té la tradició.
A propòsit de tradicions, també m'alegra que cada any hi haja més gent que saboreja la dolçor de «la casca de Reis». Perquè en l'imaginari més meu d'aquests dies les festes sempre han tingut, tenen i cal que tinguen la dolçor de l'almetla i la mel, com la de l'almetló ensucrat i la pasta de moniato.
