Fa uns quants dies, vaig llegir en un blog: «Puigdemont es va esquallar no convocant ell les eleccions catalanes». Sorpresa lingüística agradable, no per la convocatòria, o no, dels comicis catalans, sinó per la utilització del verb «esquallar», utilitzat pel bloguer autor de l´article. Com sabem els i les que parlem el valencià de família, del carrer i de sempre, eixe verb significa, d´acord amb el Diccionari normatiu valencià, ´acovardir, espantar, fer perdre el coratge´, ´El meu cosí no pot vore sang, de seguida s´esqualla´. No atrevir-se a fer una cosa perillosa o que pot generar oposició o rebuig també és «esquallar-se». I això va fer Puigdemont quan, després de tindre decidida la convocatòria d´eleccions, no es va atrevir a publicar-la, es va esquallar. Tots ens hem esquallat alguna vegada en la vida, calcule. Eugeni S. Reig en l´impagable llibre El valencià de sempre inclou «esquallar» amb la definició ´fer perdre (a algú) l´ànim, el coratge, el valor, l´energia moral´, amb l´exemple, entre altres, «Quan va saber que sa mare tenia un càncer de fetge, es va esquallar i es va fer blanc com la paret». Perquè una mala notícia també pot fer esquallar-nos. És un vocable molt propi de la nostra variant lingüística, arreplegat, primer, pel Diccionari català-valencià-balear i, posteriorment, per Ferrer Pastor en els seus diccionaris, pel Diccionari valencià (GV-IIFV-Bromera-Lacreu) i per les diferents versions del SALT. Com que els diccionaris inspirats en el noucentisme selectiu i excloent no l´arrepleguen, l´ortodòxia lingüística tampoc l´usa, ni ací ni allà, però no ens esquallarem per això i seguirem utilitzant eixa paraula quan convinga, com ho fa el bloguer esmentat al principi, en tot els registres, i no sols en el col·loquial, perquè és un mot ben expressiu, precís i útil. I una paraula morfològicament pareguda, però ben diferent de significat, és «escudellar», que en la seua primera accepció és ´repartir les viandes d´una menja determinada, posant-les en els plats dels diferents comensals perquè puguen ser consumides´, com ho definix el precitat Eugeni S. Reig en el llibre esmentat més amunt i, de manera més sintètica, el DNV de l´Acadèmia Valenciana de la Llengua: ´distribuir o servir (el menjar) en els plats´, «Dis-los que vinguen, que ja estic escudellant l´arròs». «Hi ha ganeta, eh Alexandra? Quantes vegades t´has escudellat l´arrosset?», li vaig dir l´altre dia a la meua neteta. És un verb que es veu interferit o desplaçat per «servir», en frases com «servix-te tu mateix els fideus, encara en queden bona cosa», que també és correcte, però no perdam el nostre «escudellar», ni el sentit descrit ni en l´altre, que no té res a vore amb les menjades i sí amb les parlades, perquè quan u/una xarra més del compte, a vegades «escudella». Eixe verb, en sentit figurat, té el significat de ´declarar o xarrar alguna cosa, especialment aquella que caldria mantindre secreta´, «No li ho contes a Pep, que després tot ho escudella». Explicar-se bé i detalladament també és «escudellar». Això deuen fer els corruptes penedits, escudellar-ho tot als jutges!
