El bisbe Pere va arribar ahir als 90 anys, quan fa pràcticament 50 que va deixar Catalunya per anar a viure, a donar-se, a una nova missió claretiana; en un racó de món, en una zona amb un alt grau de violència, en un espai de lluita per la terra. São Felix do Araguaia és per sempre la seua segona casa. Va nàixer a Balsareny (Barcelona), a cal Lleter, tal dia com ahir fa 90 anys. Va passar mitja vida ací (fins als 40 anys), i ara encara la recta final del seu pas pel nostre món a la seua humil casa, al costat del riu Araguaia. A ell sempre li ha agradat establir este pont entre rius, entre el seu Llobregat, tan industrial, i el cabalós i espiritual Araguaia. L'aniversari del bisbe Pere, un dels pares de la Teologia de l'Alliberament, no passarà desapercebut.

La salut i l'edat van guanyant la darrera batalla al bisbe Pere. La malaltia del Parkinson («el meu amic Parkinson», com ell diu) no només no el deixa, sinó que cada dia li genera més problemes. I aquella veu brillant que emergia d'un cos prim i escardalenc, pràcticament s'ha acabat en esta senectud. Un home de paraules, de discurs, de diàleg i debat veu que la malaltia l'ha deixat pràcticament sense parla, amb moltes dificultats a la vista, amb problemes d'oïda, molt limitat en la mobilitat. Molt madur d'edat.

«El Pere està molt delicat. Intenta parlar i no se l'entén, pràcticament. És dur», explica Maritxu Ayuso, de professió infermera, però, sobretot, una de les persones que tenen cura del bisbe balsarenyenc. Fa 15 anys, amb el seu marit, Joan de Quadras, metge, van ser membres de la comunitat que viu amb el bisbe, i hi va diverses vegades cada any per fer-hi estades relativament llargues.

«Pablo Gabriel -un agustí que ha estat col·laborant estretament amb el bisbe Pere- recorda al mateix Pere que si volia el martiri, el que no va tenir amb els intents d'assassinat i les amenaces que va rebre durant anys, el té ara amb el Parkinson». Són paraules d'Anna Casaldàliga, una de les vuit nebodes que té el religiós . Casaldàliga viu l'agreujament de la malaltia, però, «amb serenor». I ben cuidat. Quatre persones es van alternant per no deixar-lo mai.

Casaldàliga va tindre una gran activitat mentre va ser a Catalu-nya. Va deixar una especial petjada a Sabadell, després de treballar per resoldre conflictes socials, i en tot el que feia l'acompanyaven dues aficions: escriure i comunicar. Però en estos primers anys també va veure ben a prop el que suposa la guerra, la violència de la lluita entre els uns i els altres, el dolor de la sang vessada (a casa seua va morir un tiet sacerdot i va conèixer de molt a prop el cas de les víctimes del seminari de Barbastre). Però el veritable pes de la seua personalitat l'ha tingut a São Felix. Des d'este racó de l'Amazònia, la seua veu s'ha sentit arreu del món. Per a explicar les seues causes -i les seues queixes, que també n'hi ha hagut-, però sobretot per mostrar-se com a exemple d'una Església que caminava a favor dels pobres.

Coherència i treball

Destaca la neboda Anna que un dels trets que més l'han impressionat és «la seua coherència». Va arribar a São Felix do Araguaia, va veure la realitat i la necessitat. I va dir que havia de viure com els pobres per ser un més. Per evangelitzar des del respecte pels pobles, per cadascuna de les comunitats, i en solidaritat. Al seu costat. I este exemple de pobresa, aquest bisbe que tenia la casa oberta sense portes, que vivia en una comunitat mixta, que acollia tothom, es va fer un nom. «És un profeta, un místic i, sobretot, una persona humanitzada», apunta Ayuso. «És un home coherent, coherent amb les seues causes i radical fins al final», afegeix la neboda Anna Casaldàliga.