Tindre el concessionari d'una marca famosa és un negoci tan digne com qualsevol altre en el món empresarial, un negoci, com tots, fonamentat en l'obtenció de beneficis a partir de comissions establertes previament. És una norma inamovible, establerta de fa segles en el món comercial, i clau per al funcionament de qualsevol empresa. Per a vendre el producte cal acostar-lo al client potencial. Això és així. I així ha sigut sempre en el món del comerç, just o injust, però sempre privat, dins de les regles del liberalisme econòmic. Aquesta manera d'actuar, però, no és acceptable, ni vàlida, ni justa, ni legalment ni moralment, en l'administració i govern de la cosa pública, com tots sabem; per això se'n diu «perversió o corrupció del sistema» d'aquesta actuació quan es tracten els afers de la cosa política en una democràcia.
Açò darrer -la corrupció política-, pel que se sospitava entre la «vox populi» i està declarant-se per aquests dies, és el que ha vingut passant a la Co.Va. del PP mentre aquest partit ha manat, que no governat. Dic «cova» tot i que també s'escauria dir-ne «cava», no com les dels vins escumosos catalans, sinó com les secretes del Vaticà, recordant la novel·la d'André Gide. Ara bé, el que ara estan dient alguns ex-càrrecs populars costa d'imaginar si parlem de l'àmbit valencià només.
Qualsevol valencià sap que el PP no ha tingut mai cap caràcter autonomista, ni cap veleitat valencianista més enllà dels cànons establerts pel règim franquista: el «regionalismo bien entendido». Resulta inversemblant que algú puga creure que els provincials pepers valencians hagen actuat al marge del dictat nacional, o desobeint-ne els mandats o manaments superiors. Als impopulars polítics valencians que passegen pels jutjats mentre apareixen a les televisions estatals no se'ls pot considerar més que uns comissionistes perifèrics que intervenien en una causa i obra de major envergadura, i prou més transcendent per a ells: guanyar una plaça a Madrid per a pujar felicets al cel.
Donat el sucursalisme del seu esperit comunitari, sabent-se uns simples concessionaris d'una poderosa marca política, no s'haurien atrevit mai a mamprendre una deriva tan perillosa sense el tàcit consentiment de la jerarquia «genovesa». Per això estan tan perplexos els polítics del PP valencià. Perquè ells saben de veres la partida que s'ha jugat durant tants anys. Ells i elles, per suposat. Ja es pot marejar la perdiu, perquè com es diu en vulgar valencià, «la merda, quan més es remeneja, més pudor fa».
