Fani Grande: "La violència, a qualsevol edat, té molts còmplices"

R És un llibre sobre la vida. És un llibre sobre la vida i allò que els passa als xiquets i xiquetes que, malauradament, en els centres escolars on van a gaudir i aprendre es troben amb situacions on són maltractats i insultats.

P En què se semblen Fani Grande i Empar?

R En la curiositat i en les ganes sempre d’ajudar. És molt preguntadora i jo també ho era. Sempre volia saber el perquè de les coses. També ens unix l’estima als llibres i en la sort de trobar-nos sempre amb persones aliades en el nostre camí. Empar és una xiqueta molt afortunada pel seu voltant i jo també he nascut en eixe entorn de poble, de ties Consuelos que et donaven el berenar i que si no estava ta mare no passava res perquè tu sopaves igual.

P I continuant amb la infantesa, continua la frase ‘això era una xiqueta de Massamagrell que’ ...

R Va complir el somni d’escriure per a xiquetes i xiquets de Massamagrell.

P Empar veu coses que la resta no veu...

R És que té superpoders (rialles).

P Veu que Jaumet ho passa malament i és insultat. Té una sensibilitat especial. Fani també era així?

R Ma mare diu que sí i si m’ho diu ma mare jo m’ho crec (rialles). De menudeta ja m’enfadava quan insultaven a les companyes en el col·le i sempre protegia a les que jo veia com a més vulnerables. Per això sempre dic que jo sóc així, que no és postureig, que m’agrada vore-ho tot, des de diferents mirades. Em deixe dur per allò que m’atrapa la mirada. M’agraden les escletxes. Crec que és per estes escletxes per on es filtra la realitat, la diferència, eixa llum que ens pot donar respostes allò que no entenem. Si et pares a reflexionar sobre el que no entens. Si una dona porta un vel, t’has parat a preguntar-li perquè el duu o ja li has posat l’etiqueta de dona submisa abans sense saber el que significa per a ella? No és el mateix mirar que veure i el que veiem és en base als nostres filtres. Tot és en funció de com ho veiem nosaltres i has de replantejar-te contínuament els teus filtres

P Què li molesta més a Empar, l’abús dels menuts o la indiferència dels majors en relació a l’abús?

R La indiferència dels majors no perquè encara és molt xicoteta i no l’ha sentida. És el que fan els seus iguals el que l’enfada. Perquè ella no entén que companys seus puguen maltractar a altres companys.

P En el seu llibre, és la gent gran la que representa un paper de protecció i de justícia....

R L’Associació de Iaios i Iaies de l’Horta Nord! Van pegant bescollades a tot allò que s’està fent mal. Per a mi és molt important que els majors ocupen un paper protagonista i actiu, que no només siguen cuidadors dels néts i de les nétes i els que fan cua per a les receptes en els metges. Ells fan una tasca fonamental perquè molta gent no podria treballar si ells no hi estigueren. En el llibre ells són els autors de la resolució del bulling perquè ells són els qui estan alerta, vigilant que als xiquets no els tracten malament.

P No obstant, la contradicció dels majors pel que fa a l’assetjament es veu clarament representada en el director que impedix a Jaumet ser protagnista al teatre perquè no parla bé, quan ell també té dificultats en la parla... Quantes vegades aboquem als menuts allò que nosaltres no volem vore?

R És el que estàvem parlant. Ell tampoc parla bé, que la seua forma d’expressar-se és totalment anacrònica i que parla un valencià antic com si fóra Tirant lo Blanc. Ell no se n’adona que està impedint al xiquet que siga actor perquè ell mateix també parla rar. És el que moltes vegades passa: jo no veig la meua raresa i a més la teua no la tolere. De vegades això fa que puguem ser nosaltres també els assetjadors. En eixa edat, un xiquet o una xiqueta que ataca a un igual és també una víctima i s’ha de parar atenció a perquè un xiquet danya a un altre xiquet. Un xiquet amb vuit anys que li pega una patada o que espenta vol dir que ahi hi ha dos víctimes i s’ha d’intervindre. I a eixe xiquet que maltracta jo el vull salvar, i per això al llibre el salvem. Un menor que llegisca este llibre quan acabe està més apoderat, té eines per a fer front a esta situació. La violència, a qualsevol edat i a qualsevol grau, té molts còmplices. Els primers són els que estan a primera línea, mirant-la, i no la reconeixen com a violència. En el cas dels xiquets es normalitza molt l’insult i la burla al diferent: al grosset, a l’estudiós, al qui duu ulleres de cul de got. Per a mi la prova del cotó per saber si hi ha violència o no es preguntar-te si el que estàs veient o fent t’agradaria que t’ho feren a tu. Però, compte, tampoc has de tolerar que li ho facen a altres persones. I els adults hem d’intervindre en estos casos amb xiquets perquè ells tenen massa por i no saben com fer-li front a la situació. Ells han de saber que no estan sols, han de sentir que encara que tingues mil diòptries no et mereixes que t’insulten. No t’ho mereixes.

P A més, ara, eixe assetjament pot continuar per whatsapp ...

R Efectivament. Abans l’assetjament es quedava a l’escola o als carrers del poble però ara es pot colar dins de casa. Per això hi ha xiquets que s’arriben a llevar la vida, perquè és absolutament insuportable. Els pares han de parar molta atenció a eixa tecnologia que tenen els menors en les seues mans perquè pot ser una eina de destrucció massiva. Imagina un xiquet estudiant a casa i rebent insults al mòbil....

P Fani Grande ha convertit la diferència en un valor afegit a la nostra societat. Ho va fer a ‘Jo sóc així’ i ara en este llibre.

R En els menors transsexuals eixe assetjament encara és més bèstia. Al Fèmur de Eva ja n’havia parlat també en un parell d’articles. És un tema que em preocupa molt. El que passa és que sempre vull tractar-ho des de l’esperança, encara que em semble horrorós. Per això hi ha eixe sentit de l’humor en el cas d’Empar. La meua motivació sempre és que vull que tot el que escric tinga una utilitat i això no és incompatible amb la literatura, amb un missatge i amb uns valors. Per a mi la diferència sempre ha sigut i és un enriquiment. És un tema transversal en tota la meua trajectòria eixa mirada des de la diferència. Per a la nostra societat les persones diferents són una amenaça i jo sempre dic ‘míra-la, no passa res perquè mires a la gent que és diferent’. Les persones diferents a nosaltres ens poden ensenyar molt i eixe és el nostre repte individual.