Eixíem d'una xerrada amb joves al Caixafòrum. Començava a ploure i, quan em vaig aturar devora en Pere per a obrir el paraigües, Gervasio Sánchez ens mirà als ulls i ens confessà, amb l'experiència de qui ha captat milers d'imatges en terra hostil: «Siempre que hablo con decanos de la Facultad de Periodismo les digo: objetividad es una cosa y periodismo es lo contrario». Caminàrem una estona. Mentrestant, recordàvem algunes de les grans fotografies de la Història i no, no parlàrem de la cèlebre foto que ara complix 50 anys, però sí de l'ambient que es respira als escenaris de guerra quan els professionals de la informació (i no «de la comunicació») es juguen la vida.

1968. Farem memòria dins un any ple de fets destacables. Els més granats recordareu que esbucaren el Teatre Líric, punt clau de la vida cultural de Palma durant 65 anys. La censura de la dictadura franquista mutilava els concerts (quan no eren prohibits) de La Nova Cançó i Raimon triomfava al recital de la Complutense per a recaptar diners per als vaguistes de la Pegaso. Calvo Serer signava la sentència de mort del diari Madrid comparant subtilment Franco amb el general De Gaulle a l'article Retirarse a tiempo. El general (el francès) portava nou anys en el càrrec i això facilità que comunistes i socialistes arribassin a una aliança electoral a la Declaració de Febrer, pocs mesos abans del celebèrrim Maig del '68. Un '68 que també registrà, a les universitats nordamericanes, manifestacions de milers d'estudiants contraris a la Guerra de Vietnam.

De tot això, trobareu a la xarxa més d'una fotografia que ha quedat per a la Història. «Drawn by gunfire» reflectix com poques altres la crueltat i l'absurditat de la guerra. «La fotografia és l'arma més poderosa del món» va escriure Eddie Adams, l'autor d'esta imatge que ara fa 50 anys es convertí en icona del moviment antibel·licista que trauria les tropes ianquis d'Indoxina.

A finals de gener, el Front d'Alliberament Nacional incomplí l'alto el foc atacant una comissaria de Saigon i matant 34 agents. Dos dies després -coincidint amb l'inici de l'ofensiva comunista del Tet- el general Nguyen Ngoc Loan, cap policial de la capital sudvietnamita, exercí personalment la venjança sobre Nguyen Van Lem, un vietcong de 36 anys detingut quan llançava cadàvers a un gran solc. Retingut a un cantó on havia de ser interrogat, Loan s'hi acostà amb quatre gambades i, sense dir paraula, desenfundà la seva Smith & Wesson 38 Special i apuntà al cap, però no era per intimidar-lo. Disparà, i Eddie Adams també.

Segons la versió del general -que el fotògraf difongué- l'executat encapçalava un esquadró que acabava de massacrar dotzenes de persones, entre elles un oficial amic seu i tota la família. Es tractava d'una execució sumària d'un presoner engrillonat i desarmat, davant la seva càmera i la d'un operador de TV de la NBC. L'endemà, la foto va fer la volta al món. Sense Twitter, Instagram ni Facebook; no feia falta. Els diaris de tot arreu la duien en primera plana. Era difícil contar una història més simple i, alhora, més tremenda: un home mata un home; o també: un home amb poder l'exerceix de la manera més extrema. El fotògraf d'Associated Press va dir que amb aquella instantània premiada amb el Pullitzer moriren dues persones: qui rebé la bala i qui la disparà. Adams seguí a partir d'aquí el general Loan, el defensà i el qualificà com a «típic producte de la Guerra de Vietnam» que, deien, es dedicava a visitar als hospitals els seus soldats i els civils ferits per la guerra.

Blasmat per la imatge, al final de la guerra fugí als EUA, d'on va estar a punt de ser expulsat. Adams declarà a favor seu i es pogué quedar: obrí a Virgínia una pizzeria, la qual va haver de tancar quan els veïns descobriren la seva identitat i qualcú escrigué amenaces a la paret dels serveis. Mantingueren el contacte fins el final i quan Loan morí de càncer el 1998, li envià flors a la família amb un missatge: «Em sap greu... Els meus ulls són plens de llàgrimes». Adams morí d'ELA el 2004.

La banalització de la violència

Emperò... una foto semblant tendria actualment la mateixa repercussió? El món ha canviat. Per una banda, la insensibilització col·lectiva davant de l'espectacle de la violència i la seva banalització, i per l'altra l'avanç de l'autocensura, va fer dir a Susan Sontag (qui també cobrí el conflicte vietnamita com a corresponsal) que als principals mitjans no els interessa en absolut que el públic senti oi davant les lluites per les quals ha estat mobilitzat ni difondre idees contràries a continuar la guerra. A més patim allò que William Shawcross anomena «fatiga de la compassió»: ens preocupam per un grup distant que sofreix, segueixen el tedi i una reculada, que sovint donen pas al desdeny. Desdeny? Per ventura només podrem lluitar contra ell amb periodisme. Periodisme autèntic, d'aquell que li agrada a Gervasio.