Sempre que es parla de Blasco Ibáñez em vénen al cap inevitablement unes quantes coses. La primera és allò que ens deia Joan Fuster: les novel·les que tenen interés de Blasco són aquelles que pertanyen a l´anomenat cicle valencià. Ja sabeu: La barraca, Entre naranjos, Cañas y Barraca, Flor de Mayo i, segons molts, la millor de totes, Arroz y tartana, la novel·la de la ciutat de València en què molts dels personatges bufen en caldo gelat, que volen ser més del que són i miren els altres per dalt del muscle. La segona és que no m´explique la capacitat que tenia Blasco per a fer totes les coses que feia, la qual cosa em porta a pensar que, en aquell temps, el rellotge hauria d´anar més a poc a poc. No em cap en el cap com podia fer de polític, periodista, viatger infatigable, escriptor de novel·les, traductor de Les mil i una nits, editor... La tercera és aquella proposta de Joan Fuster de fer una tesi doctoral sobre els personatges de Blasco Ibáñez els quals considerava que tots eren uns malvats —ell ho deia d´una altra manera, però ho deixarem estar. Finalment, que, encara que va començar a escriure en valencià, després compartiria, en la pràctica, allò que va dir Benito Pérez Galdós a Narcís Oller: «era tontísimo escribir en catalán». Oller li va contestar que era ridícul fer dialogar en altra llengua els seus personatges. Blasco només va seguir Oller en això: en els diàlegs de les novel·les valencianes. La Companyia Austrohongaresa de vapors ja havia fet la faena de traduir al català les novel·les de temàtica valenciana fent cas a la contestació que Oller li va fer a Galdós: «No, amic Galdós, no és exclusivisme, ni provincianisme, ni separatisme... Escric novel·la en català perquè visc a Catalunya, copie costums i paisatges catalans i catalans són els individus que retrate, en català els escolte cada dia, a totes hores, com vosté sap que parlem ací». Ara, de la mà de Manel Chaqués, la Companyia Austrohongaresa ha fet un pas més: oferir-nos en la llengua del país, per primera vegada, una excel·lent traducció de la novel·la Els quatre genets de l´apocalipsi. Una novel·la que li va encarregar a Blasco el propi president de França, Raymond Poincaré, i que va significar la consagració internacional de l´escriptor. Va ser traduïda als principals idiomes i Hollywood la va portar al cinema en dues ocasions. Però entre les nombroses llengües en què havia estat traduïda no es trobava el català. Ara, Manel Chaqués ens l´ofereix com l´hauria escrit Blasco Ibáñez si haguera volgut. Si ho haguera fet i amb el mateix èxit, encara haurien rebentat més d´enveja els escriptors de la generació del 98 que no veien amb bons ulls el novel·lista valencià, perquè tenia èxit comercial, perquè venia els llibres i «ells» no es menjaven un torrat.
