Un tripleta de paraules que pot donar lloc a equívocs d´escriptura, sobretot als que apitxen (servidor de vostés, per exemple), és el trio «llisa/llissa/lliça». La primera d´eixes formes és el femení de l´adjectiu «llis», que és allò que té ´una superfície tan uniforme que no presenta gens d´aspresa´, també ´pla, caigut, no rissat ni encrespat´, ´desproveït d´encrespaments, relleus, desnivells o ornaments sobreïxents´, ´que presenta un sol color´, ´cara plana, rasa, uniforme i extensa d´una roca´, i algun altre sentit. Este adjectiu pot anar en frases com «Hem deixat el paviment massa llis, i ara s´esvara», «La xiqueta té el cabell molt llis, li sembla a sa iaia Rosa», «La porta d´entrada de ma casa és de ferro i llisa», «M´agraden les corbates d´un sol color, llises», «Vullc comprar-me una falda llisa, sense plecs». Una persona senzilla, tractable i directa és llisa i plana també, «Albert és ric en tots els sentits, en béns materials, en cultura i en tracte, i sobretot és llis i pla».
També la mar és llisa, quan no està brava ni marejada ni rissada. I tenim la locució verbal «Agarrar-se a una paret llisa», que és el que fan els espavilats i espavilades que volen tindre raó encara que no en tinguen. Cristina Cifuentes, per no soltar el mos, s´ha agarrat a una paret llisa, com Ramon Espinar (fill, el pare és de les targetes ´black´), que de ben jovenet féu negoci amb un pis de protecció oficial, i ara dóna lliçons d´ètica i de política. També s´agarrava a una paret llisa Roldán, que es quedava diners dedicats a la construcció de casernes de la Benemérita i deia que no en sabia res. I alguns depredadors de caixes d´estalvis, no cal ni dir-ho.
I amb dos esses, tenim la «llissa», que és un simple peix, molt apreciat com a menja suculenta, que es cria i viu, mentres no el pesquen, en rius principalment. En castellà pot traduir-se com a «mújol» (també originalment paraula valencianocatalana) o «liza/lisa». Per cert, tres paraules que són valencianismes/catalanismes, introduïdes en el castellà com a préstecs, com algun centenar més, sense que es corrompa ni adultere la llengua veïna. Bé, adulteració, un poquet, potser sí, però és que els adulteris lingüístics són necessaris en totes les llengües vives i dinàmiques, si no, a poc a poc, esdevenen mortes. I això sí, en tots els adulteris cal anar amb coneixement, en els lingüístics i en els altres, si no, podem arribar a una contaminació lingüístca o al divorç. Vostés ja m´entenen.
I l´última paraula de la tripleta de hui és «lliça», que és ´camp tancat o preparat on abans es feien els tornejos i les justes´, ´lluita pública a través de discursos, escrits´ o ´baluard´. «Els dos periodistes es van embrancar en una lliça a través d´articles en un diari». En castellà és «liza» o «lid». Millor que siga per motius d´opinió o de parers contraposats, i no lluites amb llances o espases. I no confongam «llisa», «llissa» i «lliça».
