Recorde quan fa el que semblen mil anys es va presentar en el Saló de Gijón, obstinat a dibuixar un personatge al que ningú coneixia i que ningú desitjava tindre en els seus quaderns de dedicatòries. «No vull esta merda, vull un Batman», era la queixa habitual entre els afeccionats. En aquell moment Mignola no era popular pel seu Hellboy sinó per les seues col·laboracions amb diferents herois en Marvel i DC. Però estava obsessionat per aconseguir una major independència creativa i suposava que la seua diabòlica creació li l'anava a aconseguir, com així va ser.
La jugada li ha eixit bé i tothom sembla rendit als peus del seu xic infernal. Les adaptacions cinematogràfiques a càrrec de Guillermo del Toro han respectat el seu imaginari, ampliant-ho més enllà del paper i assegurant-li una confortable posició i l'autonomia artística que anhelava. Considere que els seus assoliments són considerables, més en una indústria tan volàtil com esta. Recorden que en la seua primera història, com no se sentia massa segur de les seues capacitats com a escriptor, va comptar amb l'ajuda de l'autor més de moda, el tipus que ho dibuixava i ho escrivia tot i a qui els fans veneraven. Hui en dia queda algú que recorde John Byrne?
Ho he dit amb anterioritat, com a dibuixant el treball de Mignola és absolutament respectable. Ha aconseguit imposar el seu estil minimalista i d'alt contrast i crec que la seua influència ha sigut molt positiva sobre altres autors. També respecte el seu panoplia d'interessos temàtics, eixes històries de fantasmes que beuen de totes les fonts possibles, dels contes clàssics a Lovecraft passant per la mitologia o el que se'ls ocórrega. Res gòtic li és aliè i eixos mons són especialment agraïts per a qualsevol persona educada als pits de l'oncle Creepy com jo.
El seu problema sempre han sigut els guions. De tant en tant aconseguix resultar entretingut, com li ocorria en algunes de les seues afortunades col·laboracions amb Corben. Però en general llegir un Hellboy o qualsevol de les seues sèries adjacents és com no llegir res, dóna el mateix. Sabem que tindrem una ració de bonics dibuixos assegurada però que després els fets que se'ns van a explicar seran irrellevants, plànols i sense amb prou faenes emoció.
D'alguna manera Mignola no aconseguix transmetre, és fred com el gel, distant. Li he fet una ullada a «L'origen de la flama negra», escrit per ell. El dibuixant té un estil en la seua ona i tot té bon aspecte. Fins que ens posem a llegir. Reconeixem l'atmosfera, eixes atmosferes orientals amb sectes assassines que tants bons moments ens han assegurat en el cinema clàssic. Però ací res, passen moltes coses, els personatges no callen mai, hi ha monstres de l’avern i tot és igual. Emoció zero, interès cap. No hi ha manera. Si no em creuen els propose que comparen el distanciament brechtià de Mignola amb la intensitat de Kirkman en una altra coneguda sèrie de terror. «Els morts vivents» també ha conegut una adaptació audiovisual, si escau com a sèrie de televisió. Pel que he vist, amb temporades millors i pitjors. Però recorden: el còmic és una altra cosa. I miraculosament el guionista se les ha apanyat per a mantindre el nostre interès sobre els seus personatges. Pràcticament parlaria de la sèrie en cada nou lliurament perquè número a número sempre fa alguna cosa que em sorprèn. A voltes són bons episodis i unes altres molt bons. L'últim era realment excepcional. Com sol ser habitual coincidia amb la mort d'uns dels protagonistes, alguna cosa normal en la saga i al temps sempre diferent.
On la gent es mor de veritat
La gent es mor «de debò» en «Els morts vivents». Tant que el creador s'ha vist obligat a introduir una carta a la meitat del relat, per a explicar com de malament es va sentir quan es va carregar a eixe personatge. I els assegure que no sonava a truc de guionista. Però on realment demostra el seu mestratge és en una escena a la meitat de l'agonia de l'heroïna, que ha sigut mossegada per un zombi i sap que la fi s'acosta. Parla sobre l'amor i nega el concepte de la mitja taronja, d'eixa parella ideal que cadascú té reservada, esperant-li en alguna part. Al contrari, defensa que «qualsevol pot estimar a un altre si vol fer-ho». Argumenta que ningú està fet per a ajustar-se a un altre, però que tots podem aportar-nos felicitat. L'escena és tan commovedora com a suggeridora i ens manté pegats al relat fins al seu dramàtic desenllaç. Kirkman sí té el que esperem d'un bon guionista. Mignola, lamentablement, no.
