Levante-EMV

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Entrevista

Joan-Lluís Lluís: "No ens hem venjat prou de Franco"

L´escriptor de Perpinyà parla de la novel·la que protagonitza un personatge peculiar, molt tossut i enamorat de la llengua

Joan-Lluís Lluís: "No ens hem venjat prou de Franco"

Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963) diu que encara no s´ha refet de guanyar el Sant Jordi. Per a un escriptor en llengua catalana, educat en francès, que fins als 16 anys no sabia ni que existia la literatura catalana ni els diccionaris en la llengua de Fabra, el guardó no és només «un dels grans esdeveniments de la meua trajectòria literària, sinó de la meua vida». El Sant Jordi se´l va endur amb «Jo sóc aquell que va matar Franco» (Proa) on regira la història a partir de l´11 de juny del 1940, exceptuant, «per respecte», l´afusellament de Companys i els històrics aiguats. En esta ucronia l´acompanya un protagonista solsoní, el tendre i borni Agustí Vilamat. Un jove enamorat dels diccionaris, poc antiheroi menys heroi, que en un moment determinat ha de prendre una decisió.

P Què hauria passat si l´11 de juny del 1940...

R Franco haguera declarat la guerra als aliats? En la novel·la és el punt de partida de la ucronia. Jo crec, però no sóc historiador, que el franquisme s´haguera extingit el 44 o 45 perquè els aliats hagueren considerat Franco membre de les Potències de l´Eix amb el mateix títol que Hitler i Mussolini.

P Què hauria passat amb ell?

R És poc important. Jo seria partidari de tancar-lo tota la vida en una presó i que tinguera carcellers que només parlaren basc i català.

P Faça memòria. Quan va començar a pensar que volia matar Franco?

R Com a somni de persona demòcrata i catalana, crec que són dues raons suficients per haver desitjar que el regnat de Franco s´haguera escurçat uns quants anys. Però literàriament va ser quan vaig pensar que podia fer una ucronia, és a dir, canviar el curs de la història. I immediatament vaig pensar en matar Franco. Ni em vaig plantejar un altre moment històric. Em va semblar la cosa més natural del món. A partir d´aquell moment van començar les complicacions: com, quan, qui... però el què, el vaig veure molt clar.

P S´ha venjat a gust.

R Sí, clarament és una venjança. Una venjança literària que no servix per canviar el passat. Però crec que no ens hem venjat prou de Franco ni dels franquistes ni dels descendents de Franco que hui governen Espanya.

P El que justifica la novel·la és la ´traïció´ dels aliats?

R No sabria dir quina es la justificació de la novel·la més enllà que jo tinguera ganes d´escriure-la.

P Però el lector pot intuir esta traïció com a punt de partida per a la novel·la i per a un escenari que ho hauria canviat tot?

R Sí, i tant. Les justificacions a posteriori que veu el lector sovint són exactes. Però reconec que jo no necessàriament les he pensat mentre les escrivia. El llibre parla de la traïció dels aliats però no és en clau d´actualitat, el que passa és que el cinisme dels polítics és recorrent i travessa les dècades i els segles. Passa el mateix quan parle dels refugiats catalans i espanyols: no estic parlant dels refugiats sirians hui, però és que són els descendents directes dels catalans i espanyols del 39.

P Malgrat tot, la lectura en clau actual és inevitable?

R És inevitable perquè l´he escrit en este moment i, encara que siga involuntari, sempre escrivim com a fills del moment que vivim. Podem parlar de planetes llunyans, del temps dels romans, i sempre parlarem a partir del nostre temps.

P L´Agustí és un protagonista peculiar. Ni heroi ni antiheroi.

R És algú que va fent. Que un dia va topar amb la llengua catalana i amb això va pensar que seria feliç. I es va embolcallar de diccionaris de literatura, però un dia va adonar-se que la realitat era més forta que el seu amor per la llengua. És durant la guerra civil, amb un bàndol que guanya i que mata els seus i que mata la llengua. L´Agustí ha d´abandonar el diccionari i prendre un arma per defensar-se contra aquells que li volen matar tot. Simplement assumeix la decisió que pren en un cert moment i l´exercix fins al final. Sense heroïcitats. Sense coratge, tampoc. Però amb constància i una certa tossuderia.

P Què té el protagonista de la seua biografia?

RAlgunes coses, però no diré quines. No dic mai quines.

P Una?

R(Riu). Jo també un dia vaig descobrir,quan era adolescent, que el català es podia escriure. A casa érem catalanoparlants però el contacte era amb una llengua empobrida. Vaig començar a seguir el fil i vaig comprendre que Catalunya no era només un lloc, sinó un país amb una història, una literatura, una identitat. Per a mi va ser com arribar a un continent nou. Em vaig enamorar i crec que una de les millors decisions de la meua vida va ser tombar-me cap allí i escriure en català.

P A França se´l considera un escriptor català? S´han traduït el seus llibres al francès?

R Pocs. Jo sóc bastant desconegut a Perpinyà, i a França ja ni en parlem. A Perpinyà el català s´està morint, la immensa majoria només llegix i parla francès. I escriure en català des de Perpinyà és un inconvenient perquè a París, on es cou tot, si eres del Principat eres un autor estranger, però si eres de Perpinyà eres un escriptor regional i, aleshores, segur que només saps parlar de sardanes, botifarrades i cargolades.

P És una rara avis.

R Una mica potser sí. Però ni m´interessa ni em preocupa. El que vull és escriure la millor literatura possible i que Catalunya siga independent el més prompte possible.

Compartir el artículo

stats