Avui tanca la Fira del Llibre de València. Espere que el balanç d'enguany siga exitós. Com tots els anys, he aprofitat aquest bon temps primaveral per a llegir més encara del que tinc per normal, i per a comprar més llibres que mai, esperant que milloren les enquestes que diuen que els valencians llegim poc. Perquè em dol en l'ànima que la majoria del personal no llegesca cap llibre. I no deixe de preguntar-me per quines desraons passa això. Les enquestes no ho diuen, això.
Ironies a banda, entre nosaltres, els valencians, s'escriuen, es publiquen i es llegeixen més llibres que mai de la vida, per pocs que siguen. I alguns de bons, si més no per a la minoria lectora que llegeix en valencià. Entre aquests, avui vull destacar un llibre que sé que només llegiran uns pocs entre els pocs lectors valencians: L'estupor (editorial afers) de Josep Iborra (1929-2011), que mostra les seues qualitats literàries com assagista, com a escriptor i lector alhora. Un llibre que de ben segur trobarà els lectors que mereix, si més no entre el gremi dels escriptors. I de les escriptores, per suposat. O això espere.
Vaig tractar de jove el professor Iborra, i he llegit savis escrits seus de crítica literària, i com a estudiós de Joan Fuster. Mai, però, havia gaudit tant llegint-lo. He de reconèixer que llegir-lo ara m'ha despertat no únicament estupor, sinó una saludable alegria mental; o, si es vol, m'ha animat; vull dir, m'ha confortat l'ànim i l'ànima. Perquè en aquest llibre Iborra se'm presenta amb una vitalitat creativa que em fa pensar no sobre l'ofici d'escriure, sinó sobre la vivència creativa del lector, tant si aquest se sent escriptor, com si no.
L'autor, en el text que titula «llegir per a viure», diu el sentit que ell troba en la lectura: «Com més bon lector és un lector, més és un mateix, més esdevé un mateix, més afirma i potencia la seua llibertat». Cite aquesta frase perquè em permet, no tant evocar el crític atent que vaig conèixer de jove, sinó admirar l'autor que ara llegesc. Perquè ell em recorda que llegim «per a viure de veritat», per a viure més i millor, per a comprendre'ns com a persones i per a comprendre els altres, siguen personatges reals o de ficció. Perquè la vida és això: un irrepetible viatge entre la realitat i la ficció. Com diu Iborra citant Descartes: «lego, ergo sum».
