Tots els camins duen a Roma, les magnífiques Memòries de Gaziel, em quede bocabadat en llegir, en l'explicació de com nasqué aquest llibre, la gra importància que li dóna a l'atzar. Ell ho diu: en el llenguatge quotidià del carrer, en tots els idiomes, en va ple d'expressions com aquestes: «totes li ponen» o, la contrària, «no n'ensopega ni una». Gaziel insisteix molt en el tema: en el mateix home i el mateix esforç, els resultats mai no són idèntics; els dots i el treball no són cap garantia de res, ja que homes amb facultats escasses i no gens esforçats assoleixen posicions increïbles... En la presentació d'aquest llibre la vida queda com un gran joc d'atzar on val més tenir sort que tenir bones fitxes. Només arribar al segon capítol et trobes l'explicació a tanta insistència. Conta que arribà el 7 de novembre de 1893 i els seus pares havien d'anar a la inauguració de la temporada al Gran Teatre del Liceu, una de les solemnitats tradicionals més sonades de la tardor barcelonina. El seu pare era un apassionat de l'òpera i comptava, per primera vegada, amb la seua mare, en aquella festa de la capital. L'obra anunciada per a la inauguració era Guillem Tell de Rossini.
