Verónica es una dona angolesa que va arribar a València a 2002, després de que capturaren al seu marit, militar que participava actívament al Front per la Liberació de l´Enclau de Cabinda (FLEC) en la Guerra d´ Independencia de Cabinda (Angola).

Ara té l´asil polític a Espanya. Però «la veritat és que jo no vaig participar a ninguna guerra, jo volia la pau, a mi la confrontació mai m´ha despertat cap interés». Verónica va haver-hi de lidiar, per tant, amb la decisió del seu marit. «El van capturar a ell, però llavors jo vaig acabar en el punt de mira», indica Verónica. Així que va fugir, amb quatre fills i sense conèixer el seu futur.«I com jo tantes altres dones que mai hem tingut potestat sobre els nostres esposos per a exigir-los que pararen de militar, que pararen de matar gent. Perquè en África si mates a algú, t´assassinen a tu. I les dones no tenim dret per a dir-li res a ells», denuncia Verónica, que quan va tindre el valor d´alçar la veu front ell va ser «massa tard».

Dones com ella, silenciades des dela seua llar, lluiten per la pau enfrontant-se als seus companys. Són dones silenciades, de les que no es coneix l´importància de la seua tasca, però que tenen el càstic més impune de tots, ja que els crims dels hòmens contra els que es rebel·len són els que continuen baix l´ombra del llit.