Levante-EMV

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

"No sóc marxista, no acabo de ser marxista, perquè sóc massa vell per a ‘canviar’ del tot"

Carta a Jordi Solé Tura

«no sóc marxista, no acabo de ser marxista, perquè sóc massa vell per a ‘canviar’ del tot» Selecció, edició i notes: Antoni Furió

S. 5-XI-1968

Benvolgut amic:

Gràcies per la teva carta.

En realitat, les motivacions del meu article de Serra d’Or van ser molt diverses, com ja es veia ben clar per les referències explícites i implícites que contenia. I, certament, també hi entrava la teva declaració al Correu. He de confessar-te que em va sorprendre molt tot allò de «la soberanía», perquè no era una cosa «lògica» en tu; però, com que aquells dies tothom semblava una mica fora de si, vaig creure que potser sí que ho havies escrit. Perdona el mal pensament. De fet, ja sé explicar-me que el redactor del Correu trabuqués les teves paraules: als «nostres» periòdics solen passar casos així, i ben sovint. També hi havia un altre passatge, a la nota del Correu, que em semblava «objectable», era quan deies, si no m’enganyo: «¿Quin ‘pito’ toquen els tancs soviètics a Txecoslovàquia?» Lamento no tenir a mà el retall del diari, suposo que tu ho recordaràs, literalment. Per a mi, i vista la qüestió des d’un cert nivell, el problema seria si la utilització de tancs en determinades circumstàncies és o no «admissible», i tant se val que els tancs siguin indígenes o forasters. Els tancs soviètics dins la Unió Soviètica, o els tancs txecoslovacs dins Txecoslovàquia, llençats al carrer, no són més justificables, ni menys justificables, que els soviètics a Txecoslováquia o —ai!— els txecoslovacs en territori soviètic. No és la marca de les màquines o el passaport dels tripulants allò que, al meu entendre, hi resulta decisiu. Vull dir en una àrea socialista per antonomàsia, on, teòricament almenys, el valor de les fronteres d’Estats i l’amor propi nacional han de tenir un sentit bastant diferent que en el món «occidental i cristià». Tal vegada m’equivoco en l’apreciació. Pero no vaig saber estar-me d’insinuar-la, en aquell article…

«no sóc marxista, no acabo de ser marxista, perquè sóc massa vell per a ‘canviar’ del tot»

T’agraeixo que no t’hagis «estirat els cabells» en sentir-te al·ludit pel meu paper. La reacció d’alguns altres col·legues no ha estat tan plàcida. Estem massa acostumats a no «discutir» de cara al públic, i qualsevol petita voluta d’ironia que ens afecti arriba a semblar-nos un «atac personal». Això forma part del clima de «veinticincoañosdepaz» i de la son provinciana en què tots, vulguem o no, estem immergits. A mi m’han obsequiat ja amb tants insults en lletra impresa, que no em ve d’un ni de deu més. D’altra banda, considero que una de les gràcies de la «llibertat» intel·lectual consisteix en això: «les dolces molèsties de la llibertat», que deia, una vegada, un concejal de l’ajuntament de Barcelona… En un altre pla, cal admetre que es tracta d’una premissa de l’ofici.

Quant a la nota que et proposes publicar al teu pròleg del discurs de Dubcek, no hi tinc res a dir. Naturalment. Acabo d’explicar-te per què. Pots estar ben tranquil, que no la interpretaré —no l’hauria interpretada així mai— com un «atac personal». Trobo absolutament correcte que em dediquis aquestes observacions: sóc «liberal». I encara que no ho trobés «correcte», tu estàs en el teu dret de fer-les. Però, ja que has tingut la bondat de comunicar-me-les, ¿em permetràs que, al meu torn, te’n faci algunes, senzillament aclaridores?

En primer lloc, caldria que t’exposés, amb un cert detall, quin i com és el meu «liberalisme». Potser no és tan «clàssic» com pugui semblar a simple vista, i en el fons, no és sinó —aquest cop sí— el clàssic escrúpol d’un intel·lectual educat en el mite o en la confiança de l’únic tipus de «llibertat» que li ofereix (exactament: li nega) la seva societat, és dir, la vella, arnada i capciosíssima llibertat «liberal». Però deixem-ho córrer, això. Explicar-t’ho ara en detall em representaria molt de temps i molt de paper, i tampoc no en valdria la pena. En tot cas, les reiterades autodefinicions de «liberalisme» que vaig intercalar en el meu article tenien una finalitat estrictament provocativa. Ara: no me’n desdic. En aquesta absurda salsa celtibèrica en què vivim, tothom, els rics, els capellans, els becaris de la CIA, els registradors de la propietat, tothom, són «socialistes». La cosa em sembla tan boirosa, que m’estimo més atrinxerar-me en la desacreditada etiqueta de «liberal». «Ahora no hay de ese percal», canten en una sarsuela espanyola del segle passat.

De fet, el meu article no era cap «aprovació» dels esdeveniments de Txecoslovàquia. Torna’l a llegir, i ho veurás. La meva filípica, una mica irritada, ho reconec, s’adreçava a denunciar només allò que em semblà una considerable frivolitat de l’esquerra intel·lectual europea. Vista globalment, aquesta esquerra ha reaccionat amb una falta de coherència i amb una falta de prudència realment esborronadores. El senyor Sartre, i els altres «vellets bidimensionals» que han entrat en el joc, han opinat sobre l’afer de Txecoslovàquia com opinarien sobre el surrealisme o sobre l’art abstracte. El defecte data d’anys. Els intel·lectuals tenen —tenim— una òbvia tendència a veure-ho tot sub specie llibresca: tendència a creure que el món és una qüestió d’idees. De moral, en definitiva. I no és que jo vulgui fer el cínic, com es pensa Castellet, per exemple. És, únicament, que en l’incident de Txecoslovàquia, com en tants d’altres, hi ha interferits moltíssims factors, polítics, socials, estratègics, d’ordre nacional i d’ordre internacional, doctrinals també, i em sembla poc «just» de tirar al dret amb una o altra declamació sumptuosa. D’això, és clar, en dic frivolitat. Jo no sóc marxista, no acabo de ser marxista, perquè sóc massa vell per a «canviar» del tot, però del Marxisme he après unes quantes coses essencials, i sobretot, una diguem-ne cautela metodològica, la de procurar tenir en compte tots els ingredients d’una situació real, i correlativament, no deixar-me atrapar per cap ofuscació «idealista», ni que sigui «instintiva». L’esquerra europea —la no confessionalment marxista— ha protestat de la «invasió» de Txecoslovàquia en nom d’uns principis ben solemnes, no hi ha dubte, i ha pogut sentir sobre les seves galtes l’àcida escalfor de les llàgrimes de Kafka. Ètica pura: contradiccions i, el que és molt pitjor, confusió. Personalment, he fet constar que jo, pobre de mi, formo part de la colla: participo de les contradiccions. Ara: estic en contra de la confusió…

Creu-me: el meu reprotxe a l’«esquerra» no venia ni ve instigat per la necessitat —liberal, «centrista»— de tenir ben «definits» els extrems, com tu suposes. Sóc partidari de les actituds «definides», en el ben entès que les possibilitats de «definició» son infinites. Però en matèria d’«idees», la venerable recomanació cartesiana del claro ac distincte em sembla un precepte d’higiene bàsic. Demanaria «definicions» des de un precepte d’higiene bàsic. Demanaria «definicions» des de qualsevol posició, dreta, centre, esquerra, en què em trobés: les demanaria als altres com me les demano a mi mateix cada dia. No necessito maniqueus per a refutar: no sóc dels qui s’alimenten de refutacions. Es tracta d’un problema de «comportament», a fi de comptes. ¿Prejudici «eticista»? No ho sé. Però és l’unica manera d’anar pel món amb un mínim de claredat… Estic en contra de la confusió, en contra del confusionisme, vingui d’on vingui, i especialment si ve de les meves pròpies ansietats, o d’ansietats similars. La crisi mundial de l’esquerra, de què tu parles, és una crisi de confusió. Sóc pessimista, en aquest punt. I no goso suposar que és crisi de creixement. De tota manera, per continuar amb el tema, ens caldria «definir» què és «ser d’esquerra». Ja m’imagino a què et refereixes, però no acabo de compartir el teu entusiasme, si és que és entusiasme. Sigui com sigui, no em «desorienta» el sobtat pluralisme de l’extrema esquerra (jo no poso en el mateix sac els Sartres i els Cohns-Bendits amb els marxistes, leninistes o no). Em desorienta l’esquerra tout court, en la qual m’insereixo, que no sap ser d’esquerra.

Queden algunes altres qüestions que m’agradaria tocar, també per evitar malentesos. Una, la referent a la posició presa pels Partits Comunistes occidentals i progressivament cristians (fotre del Garaudy i els seus mossens!). Però veig que no hi fas menció, en la teva nota. Una altra, allò d’«acceptar sense discutir la justificació oficial etc.», amb el Manifest de les 2.000 paraules inclòs. Sobre això, he de donar-te una excusa «material»: la meva secció a Serra d’Or té un límit d’espai, de dues columnes, i tot i que n’abuso fins a ocupar-ne tres, o tota la plana, l’extensió no permet mai exposar un tema qualsevol amb la plenitud de matisos que un voldria. Amb més paper per davant, hi hauria dit el per què del meu judici. Equivocat o no, pero l’hauria dit.

Bé. Acabo. T’he «infligit» una lectura massa llarga. Perdó, doncs. Només vull afegir-hi que la «molt necessària polèmica política» que esperes, no es produirà. Hi manca el lloc, la «llibertat», i més que res, hi manquen els interlocutors. No hi ha més cera que la que crema, diuen al meu poble. ¿On veus tu els possibles «polemistes» per al cas? Si es tractés del surrealisme o de la pintura abstracta, encara encara…

Ben teu

Compartir el artículo

stats