7 d’octubre de 1964
El pintor Francesc Sempere Fernández de Mesa, «Messa», va conèixer Joan Fuster a una llibreria de Barcelona el 1960. De seguida va quedar seduït per la intel·ligència de l’escriptor i dels seus escrits, en particular El descrèdit de la realitat i Nosaltres els valencians. En una de les primeres cartes, enviada des de Barcelona, on residia, el 24 de setembre de 1964, Messa condemnava «les onades de xauvinisme poblerenc que contra vós varen soltar-se en el nostre País» i expressava a Fuster la seua voluntat d’escriure —«he sentit cada vegada més la necessitat d’escriure com en una rebel·lió contra el que no m’agradava»—, i d’escriure «en la llengua dels meus». El problema era com escriure en català sense uns coneixements gramaticals i sintàctics mínims. «El llibre que vull escriure es titularà Un valencià al Principat, i serà com una novel·la de tesi. Però ho escriuré si el meu català aprofita. Per això aquesta lletra, confiant en què em contestareu quan abans pugueu». La resposta de Fuster parteix de la constatació d’un «fet bàsic»: el bilingüisme dels valencians, educats a l’escola en castellà i també a través de les lectures en aquesta llengua. La llengua pròpia, en canvi, es troba en una situació encara més depauperada, més desprotegida, que al Principat, on hi ha hagut un mínim de «defensa» cultural del català, en publicacions, en diaris, a l’escola en alguna època, i on, per tant, el pas de la llengua col·loquial a la literària és més «natural». La carta és tota una reflexió sobre l’estat del «valencià» i els obstacles que dificulten la seua utilització com a llengua literària, per bé que —i aquesta és la conclusió optimista— no costaria massa «aconseguir aquell ‘to’ just de ‘normalitat’ idiomàtica que necessita un escriptor».
Amic Messa:
Realment, el problema que plantegeu és ben delicat, i resulta difícil d’aclarir-lo sense moltes matisacions i sense moltes cauteles. El fet bàsic és que som «bilingües», i això se’ns converteix en un hàndicap fotudíssim, sobretot a l’hora d’«escriure». Som «bilingües» tots. Els qui sempre hem parlat català a casa, ho som perquè hem estat educats a l’escola i en les lectures a través del castellà. I els qui sempre han parlat castellà a casa, també. Perquè la qüestió sobrepassa els límits individuals: la sofisticació idiomàtica és «social», i no n’escapa ningú. Recordeu allò que deia Ortega y Gasset d’Unamuno: «escribe en un castellano aprendido». I tant! Unamuno no va tenir més llengua domèstica i familiar que el castellà: el castellà era allò que se’n diu la seva «llengua materna». Malgrat tot, era un castellà «après»: postís. Com el de Baroja, el de Miró, el de Valle, el de Blasco (tot i ser Blasco fill d’aragonesos). La llengua ens «entra» per molts conductes, i tant com la parla casolana, íntima i etc., ens encunya la parla del carrer. I el castellà de Bilbao, d’Alacant, de Barcelona o de València —el que es parla pels carrers i a les llars— és, en si, i des del punt de vista de la societat, una llengua postissa. Fixeu-vos com els poetes autèntics moderns, en castellà, vull dir els poetes que tenen el «do de l’idioma», són infal·liblement natius de llocs «castellans»: Antonio Machado, Miguel Hernández, Salinas, Diego, Lorca, Guillén, Aleixandre, etc. (Potser en el cas de M. Hernández, d’Oriola, podríem fer alguna objecció). Els versos d’Unamuno o de Valle-Inclán, en canvi, són versos sense «fluència» verbal segura, artificiosos, durs o preciosistes. El mal és que nosaltres, respecte a la nostra llengua, patim uns dèficits que no deixen de tenir amargues conseqüències: ja ho he insinuat. L’escola i les lectures, la cultura en general, ens ha condicionat amb el castellà els nostres automatismes mentals —per dir-ho així. El noi que ha après la taula de multiplicar en castellà, multiplicarà sempre en castellà: tota la vida. La interferència de la llengua forastera, però, no seria tan nefasta si la llengua pròpia disposés de mitjans de defensa. La diferència entre els escriptors catalans del Principat i els del País Valencià, quant a l’«espontaneïtat» de l’ús de l’idioma, ve d’això: al Principat, la gent ha tingut un mínim de «defensa» cultural en el seu vernacle (llibres abundants, diaris en alguna època, escoles, etc.), i això fa que el pas de la llengua col·loquial a la llengua literària sigui més «natural»; els valencians no solem tenir l’hàbit, ni tan sols a escala insignificant, de «veure» el dialecte en funció de literatura, i quan volem fer literatura «en català» perdem de vista el dialecte. L’hiatus entre llengua parlada i llengua escrita, entre els valencians, és absurd. I fals. La major part dels escriptors valencians en català —parlo dels moderns— es caracteritzen per un llenguatge «estrany»: tenen la sintaxi com una frontissa rovellada i el lèxic és «mal digerit» del que han llegit en els clàssics o en els autors contemporanis del Principat. Jo no sé si el meu català escrit és bo o no. En tot cas, he fet tot el possible per corregir-me d’aquest defecte que acabo de senyalar. El «valencià» viu no és el «patois» corromput que tan sovint desdenyem: en moltes comarques, i en la nostra mateixa, es manté ben pur en les línies generals. És clar que hi ha els castellanismes: abundants, capciosos, de vegades dissimulats. Però també n’hi ha a la llengua viva del Principat i de les Balears. I davant dels castellanismes, com davant d’altres «faltes» freqüents en la llengua parlada, no hi ha més solució que acudir a la gramàtica. La «gramàtica» fa por, sempre: les persones adultes hi sentim tanta repugnància o més que les criatures d’edat escolar. Ara, en dir «gramàtica», no em refereixo a les lliçons mecàniques d’un manual qualsevol: aquestes lliçons , cal saber-se-les, més o menys, i això fa cada escriptor de cada llengua; però hi ha més «procediments», més còmodes, i suplementaris. ¿Coneixeu les Converses filològiques de Fabra? Per exemple! I la lectura d’autors «acreditats». De fet, no ens hem d’obsessionar pel purisme gramatical. Hem d’extremar-lo una mica, sí, perquè les circumstàncies ens hi obliguen, i si no ho féssim la llengua se’ns desfaria entre els dits; tanmateix, no cal exagerar la nota fins a convertir-la en mania. Jo crec que vós no trobareu massa dificultat a aconseguir aquell «to» just de «normalitat» idiomàtica que necessita un escriptor: el català de la vostra carta em sembla ja molt «potable». De més a més, el tema que us proposeu és ben suggestiu. «Un valencià al Principat»... Hi podríeu dir moltes coses, en efecte. Estic segur que, un dia o altre, l’escriureu.
Ben vostre
