El retorn d´Albelda

És un bon símptoma que la grada de Mestalla s´haja dedicat, en els últims temps, a carregar contra Albelda. En el món del futbol el linxament ha precedit, en moltes ocasions, la proclamació del mite. En aquest sentit, la irritable i malcriada afició del València tan sols és superada per la gent del Barça o del Madrid. Al Camp Nou era ben habitual dirigir els atacs de pànic contra Guardiola quan distribuïa el baló en el Dream Team, i anar al Bernabeu és assistir a un curs intensiu sobre totes les formes possibles —i creatives— d´insultar als propis jugadors. Per tant, en les ridícules i inexplicables xiulades contra Albelda hem estat, una vegada més, a l´alçada dels grans equips.
Pel que es veu, molts socis del València no han perdonat que Albelda decidira dur als tribunals a Juan Bautista Soler, sense cap mena de dubte, el pitjor president de la història del club, tant pel que fa a la gestió econòmica —unes xifres per a desaparéixer com a entitat—, fitxatges i planificació esportiva, com també en l´obediència i servilisme demostrats al poder polític. Si la inutilitat —la incapacitat manifesta i pretensiosa— fóra delicte, Albelda hauria guanyat el juí contra Soler, per fortuna per als valencianistes. Però molts, curiosament, optaren per convertir el jugador en responsable del sainet que el València ha viscut durant els dos últims anys, la qual cosa no fa més que confirmar un dels millors pensaments despentinats de Jerzy Lec: els estúpids, per desgràcia, són sempre majoria.
Vulguem o no, la imatge dels millors anys de la història del València anirà associada a Albelda. Imprescindible per a engrandir un curriculum de títols tan escarransit, gràcies a aquest mitjà defensiu —destructor, en diuen cursis i puristes—, Baraja es convertí al llarg de moltes temporades en un jugador de visió germànica, Aimar féu embadalir el públic i, fins i tot, un pandillero com Carboni pujava per la banda amb instint depredador. Quan Albelda funcionava —ací i a Europa—, ho feia tot el València, tal i com s´ha demostrat en els últims partits contra el Barça i l´Almeria. Unes actuacions que li han valgut —magnànims davant les evidències— l´irònic indult dels seguidors.
A banda de la qüestió esportiva, sempre li estaré agraït a Albelda per haver provocat les enrabiades d´exquisits com Santiago Segurola o del madridista llandós i prototípic de Javier Marías. L´antipatia que ha despertat el València de l´última dècada —un futbol blindat i dentat intolerable per als rivals— són, en gran part, mèrit d´un equip capitanejat per l´esperit d´Albelda. Amb el seu retorn de jugador decisiu, si es prolonga, de segur que molts periodistes primmirats i insofribles tornaran a la càrrega. Si desenfunden contra Albelda, millor que la treva des de casa siga definitiva. I si no, tot un reconeixement, David, unificar tan variades i insignes manies.