Alexander Grueso va nàixer en La Unión, un poble al nord de Nariño, el més meridional dels departaments de Colòmbia, un país ple de contrastos i antagonismes, d'efervescència i de lluita. Com tots els xiquets del poble va practicar el joc de «chazas», que ells consideren hereu directe dels jocs de pilota prehispànics. Amb apenes vint anys fou seleccionat per la Lliga de Chazas, - en aquells temps organització de fet que no de dret-, per al combinat colombià que hauria de participar en el Mundial de Holanda de 2012.
Alexander hagué de vendre la vaca familiar per tal de traure diners per al billet de l'avió. I vendre paperetes de rifa en els mercats. Colòmbia no reconeixia com a esport oficial el joc popular de Nariño i del Putumayo, departaments, «maldits», dominats en gran part per les forces revolucionàries; un joc de campesins meynspreiats, carregats de vicis i que es juguen els pocs diners que tenen en les partides?
Però aquella il·lusió va poder amb tot. Amb l'ajuda de la Fundació José Luis López es pogueren completar els diners necessaris per a viatjar. Ni un euro més. I Alexander, amb apenes dos euros en la butxaca, hagué de dormir, com la resta de companys, en les estacions de Bogotà i de Amsterdam, i demanar ajuda per a un poc de menjar.
Eixa és la primera part d'una història d'heroicitat. Hi ha més. Alexander treia més de vuitanta metres, quan la canxa de Llargues internacional medix 72 metres. Algú va dir si els metres colombians eren més curts que els europeus? Allò no era possible.
La primera eliminatòria, els enfrontava a Bèlgica, una selecció professional sempre favorita en esta especialitat. La xicoteta localitat de Winsum, de la Frisia holandesa, acollí el primer duel del campionat entre colombians i belgues. I Alexander va destrossar Bèlgica amb la seua treta sempre irrestable. Tocava el torn davant els valencians, com els belgues, sempre favorits. Feu el mateix. Per primera vegada en la història de les competicions, Colòmbia accedia a jugar una final absoluta.
Els jugadors colombians, front l'impecable uniformitat holandessa, anaven equipats com bonament podien, només unificats per la samarreta nacional; cadascun amb un pantaló diferent, unes calces diferents i unes sabatilles diferents. Escoltaven el seu himne nacional. Mai l'escoltaren amb tanta emoció. Estaven a més de dotze mil kilómetres dels seus pobles perduts.
Alexander, com testificaren les càmeres de la televisió holandesa, es llevava les llàgrimes de la cara. Ploraven per Colòmbia aquells que hagueren de dormir en l'estació i demanar almoïna per poder menjar. Aquells, que Colòmbia tristement té oblidats.
Alexander, esgotat, lesionat al muscle, no pogué guanyar la final. Però Alexander ha guanyat la partida decisiva. Hui, Coldeportes, el ministeri d´esports de Colòmbia, reconeix oficialment la realitat de la Chaza, i ajuda la disputa del Campionat del Món i amb monitors esportius per a la seua divulgació. El nou temps de pau, exigix noves polítiques. Hui, el gobernador de Nariño, anuncia que la Chaza será «Bien de Interés Cultural» i aporta els diners necessaris per millorar els escenaris del Mundial.
Alexander va rebre, per part del president honorífic de la CIJB, José Luis López, el reconeixement a la seua heroicitat en el sopar de despedida del viatge promocional. Un heroi oblidat que protagonitza el cartell anunciador de la competició i que, set anys després, ha vist com l'esport que ell estima i practica es reconegut en les més altes instàncies d'una pàtria per la que plorava aquell dia a Holanda, sense un euro en la butxaca.
