Quan Juliet afirmava que el trinquets eren per damunt de tot «una casa de joc», tenia tota la raó. La pilota valenciana professionalitzada era, en realitat, un espectacle on el resultat del marcador no tenia rellevància. Era més important qui havia guanyat la «postura». Un equip podia perdre 50/60 i guanyar més diners en propines que el guanyador de la pròpia partida. Els jugadors actuaven en funció de la quantitat de propines que rebrien. La propina era la compensació que el postor guanyador entregava al jugador per guanyar. No estava escrit en cap lloc, però aquell que guanyava cent mil pessetes estava obligat a donar una propina no inferior a deu o quinze mil pessetes als jugadors guanyadors?
El dia que no era possible arredonir les apostes, és a dir, que els postors més forts no entraven a jugar-se els diners, els pilotaris reservaven forces perquè l'endemà, en qualsevol trinquet, tindrien l'oportunitat de millorar els ingressos. El dia que no quadrava la travessa, el jugador cobraria un jornalet del que es treia de les entrades venudes. Poca cosa.
Quan el joc estava prohibit, els trinquets valencians i els frontons bascos eren llocs en què acampaven a gust les apostes que, de fet, eren il·legals o, almenys, al·legals. Quan el joc es va legalitzar van començar els primers símptomes de crisi. Molts van optar per les màquines, els bingos i els casinos. Temps en què algun destacat trinqueter de la Plana advertia del problema: «Açò a la llarga farà molt de mal a la pilota professional...».
A pesar de bingos i casinos, l'època de Genovés i Eusebio, a finals dels setanta i anys huitanta, va ser una de les més daurades. Bona assistència d'espectadors i diners que corrien alegres entre comerciants de la taronja, exportadors, o simples llauradors, xicotets empresaris i professionals que combinaven la seua afició a este esport amb la seua llibertat de jugar-se alguns diners. Hi hagué vesprada a Pelayo, Gandia, Tavernes de la Valldigna o Benidorm en què les xifres encreuades van ser milionàries en pessetes.
Segurament una de les partides que han passat a la història va ser el desafiament entre Sarasol i Ramonet, a raspall, al trinquet de Tavernes de la Valldigna. Alguns asseguren que es van superar els dotze milions de pessetes creuats en una vesprada. Tot en negre, evidentment. Un dels postors més destacats era l'amo de diversos «clubs» de carretera.
La crisi definitiva
La crisi es va aguditzar a poc a poc i a partir de 2006 es va agreujar. Quan l'agricultura va deixar de ser rendible; quan acudir a un trinquet era un gasto innecessari i difícil de suportar per a jubilats i pensionistes; quan la societat va canviar radicalment, l'aposta es va convertir en un ingrés testimonial. Molts vells han anat faltant a la cita davall de la corda o en el «palquet de baix», llocs reservats per als postors destacats. Simplement, llei de vida.
Pocs joves han substituït als que, en realitat, sostenien la pilota professional valenciana: els postors. Respecte a les travesses, un fenomen molt semblant està passant en la pilota basca. Per si no hi havia poc, l'aposta per internet agreuja la crisi. És rar el dia en què se superen els mil euros i això inclús en els millors trinquets. La pilota professional sobreviu gràcies a la subvenció pública concedida a l'empresa que ho gestiona. Sense ella seria pràcticament impossible. Aplicar un impost a les travesses serà rematar-la d'una manera definitiva. D'ací l'enèrgica reacció dels últims trinqueters.
