Ens imaginem el Pelayo del pou i de la parra. Ens imaginem la corriola i el poal que descendia amb lentitud per a extraure les aigües amb què es refrescaven aquell 20 d'agost de 1868, els músics de la banda que van acompanyar l'acte inaugural, les primeres autoritats, amb l'alcalde al front, i les primeres figures de l'època. Ens imaginem les camises arromangades, i els caliquenyos dels vells hortolans que, davant del reclam de la premsa i del boca a boca, van omplir les grades d'aquell recinte que s'anunciava com el millor dels destinats al joc de pilota en tota Espanya.
La intenció del senyor Benet, el primer empresari, era convertir-ho en un negoci rendible perquè hi havia invertit els seus diners per a alguna cosa més que la de fer festa. Per això va idear una cafeteria, llavors luxosa, com a antesala de la pista de joc. Una cafeteria amb olor i sabor a caliquenyo i en les parets de la qual mai es va deixar de parlar en valencià.
Ha canviat de cara, de servicis, sempre popular, d'acord amb les condicions dels llauradors que s'acostaven a les fires de cavalleries del llit del riu i acabaven la jornada disfrutant de l'esport que amaven, això sí, apostant unes monedes, encara que fora d'amagat, tapant-se la cara per a no eixir en fotos, que en aquells temps això d'apostar era tatxa d'home perdut.
Tot això ha canviat, excepte l'ús de la llengua valenciana, que s'ha mantingut en peu, segurament com l'últim reducte de l'escenari públic de la capital on no van entrar els aires de la renúncia. Conten que vingué un empresari basc a portar la pilota a Madrid, però amb la condició de vestir al Xiquet de Simat i companyia amb jaqueta, corbata i sabates de xarol i es va trobar amb la negativa d'aquella generació que no es fiava quan eixia del Micalet.
La mateixa generació que a l'ombra de la parra del corredor que donava al carrer, i junt amb aquell pou d'aigües benèfiques, armava festa flamenca amb les figures del cant, des de Marchena a la Niña los Peines¸ toreros com Barrera i banderillers com Alpargaterito, ben mudat, amb barret i corbata, que, encara que estiguera tan pelat com els pilotaris calia mantindre les jerarquies quan va tocar fotografiar-se amb la plantilla del trinquet: Llíria pare, El Lloco, El Rovell de Dénia, Xato de l'Estació...Tots baix la presidència de l'exjugador Tramusser i el seu bigot a l'estil del Tio del Bigot- liniment Sloan-, del que molts de vostés segur que se´n recorden. Ens imaginem les penúries d'aquelles gents, de les que tant sap el mateix Rovellet, fill de pilotari professional de l'època. No eren menors que les d'hui...sols que en aquells temps els pilotaris eren lliures. Pobres, però almenys, lliures.
S'inaugura este dissabte una profunda reforma en Pelayo. Tot gràcies a José Luis López, enamorat del seu projecte, de la seua obra. Pelayo és seu, i només seu. I eixe matrimoni és tan sòlid, d'un amor tan sincer i entregat, que en un home lliurepensador com ell vol que siga fins que la mort els separe.
José Luis, amant de la tradició però sempre amb visió futurista, ens ha preparat una cafeteria on no acudiran cantaores ni toreros, que estos temps no són aquells del Xiquet de Simat, però que estarà obert a les gents del comerç, de la cultura, del progrés i de la modernitat. Segle i mig amb vocació d'eternitat.
