14 de mayo de 2018
14.05.2018

el recurs d'oxford i cambridge

14.05.2018 | 01:23

en els temps de Rovellet o del Genovés, les criatures eixien de l'escola del poble, jugaven en els carrers i tornaven a les cases a poqueta nit sense que ningú temera per les seues vides. El xiquets tenien permís per a ser roders. I un ha conegut a molts d'aquells roders ser hòmens de bé i triomfadors en la vida. No han necessitat ser llicenciats, ni de bon tros posseir masters? A saber si aquelles roderies de la seua infància, aplicades a la vida real, no han resultat més eficients que amerar-se en llibres de cavalleries? Ara que l'home del sac ja no és un conte, -ja estan la televisió i les xarxes socials per a recordar-nos-ho-, i els xiquets estan empresonats en escoles, instituts i acadèmies amb tota oferta formativa sense possibilitat alguna de disfrutar de carrers, barrancs i jocs lliures; ara que els xiquets estan més esclavitzats que mai, pot considerar-se un miracle que un esport sense televisió, i amb escasses repercussions mediàtiques, mobilitze a més de quatre mil escolars en els Jocs Esportius. Algunes coses s'estan fent bé en Federació, ajuntaments i clubs. Però la desil·lusió i el pessimisme pareixen instal·lar-se i per això cal recordar una bella història.

El pare Jesús Jaimerena, en els temps de la sotana, va recuperar el vell joc de Llarg en les valls navarreses del Baztán i Malerreka. Ja estaven arraconats els guants navarresos que van arribar a captivar en alguns trinquets i carrers valencians a mitjan dèl segle XIX. Ja començaven a deixar-se veure els cotxes i les retransmissions per televisió dels millors duels futbolístics. Aquell home que va pretendre evangelitzar a través de la tradició pelotística va obtindre un notable èxit perquè un deixeble seu, Tiburcio Arraztoa, va organitzar una lliga ja consolidada que arriba fins els nostres dies. Són uns pocs pobles. Cada vegada menys, perquè, a Navarra, com a València, hi ha menys xiquets, més cotxes, i més ofertes d'oci per a les poques hores de llibertat. Així són els temps que ens toca viure. Però cal resistir perquè sempre ens quedarà el recurs de la regata entre Cambridge i Oxford.

Ve al pèl la més popular de les tradicions esportives britàniques perquè fou l'exemple que li va posar una vesprada d'estiu un metge de l'Hospital General de Navarra, enamorat de la pilota, al bo de Tiburcio quan este li comentava la dificultat de l'intent: «Si queden dos pobles, s'organitza el campionat entre ells, i serà la regata de Cambridge i Oxford en la pilota. Però resistir cal resistir», digué. I Tiburcio va eixir d'aquella visita tan convençut del poder de la seua il·lusió que es va oblidar de prendre la medicació receptada. De fet se li van oblidar els dolors. Hui, la lliga navarresa s'ha rejovenit i el joc a Llarg s'estén per totes les províncies basques. Així és que davant de la dificultat i el desànim, sempre ens quedarà el recurs de la regata entre Cambridge i Oxford com a «pócima» curativa.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook

Buscador de deportes

Enlaces recomendados: Premios Cine